Tot en orris?

On som? Què va passar aquell octubre? Què està passant ara? Encara hi ha possibilitats? O se n’ha anat tot en orris? L’independentisme viu hores de gran desconcert. Encara hi ha preguntes de fa un any que ningú no respon i encara, un any després, ens assalten noves preguntes, després de veure l’espectacle d’aquesta setmana al Parlament. El moviment independentista català és pacífic i democràtic per definició. La violència no és ni ha estat mai una variable a considerar. Tota l’estratègia dels últims anys estava destinada a dos objectius: fer un referèndum d’autodeterminació i establir una negociació amb Espanya. En cap de les travesses entrava una reacció repressiva tan violenta com la que l’Estat va posar en marxa a partir del 20 de setembre, quan va fer un autocop a l’estil Fujimori per mantenir al preu que fos la unitat de la pàtria. Els fets d’octubre del 2017 són un bany de realitat que l’independentisme faria bé de pair. L’Estat no negociarà una secessió, i si per evitar-la ha de destruir la mateixa democràcia i ha de vulnerar els drets fonamentals, ho farà sense despentinar-se, amb un consens transversal que va del PP al PSOE passant per Ciudadanos. L’altra gran lliçó és que Europa també mira cap a una altra banda si no es genera un problema a escala europea. Sigui a Polònia, a Hongria o a Espanya, la Unió Europea es limitarà a fer declaracions buides, però només intervindrà davant fets que posin en perill l’statu quo, com va fer el 10 d’octubre del 2017. La bona notícia és que la independència continua sent una possibilitat real. Fa un parell de dies la BBC feia un reportatge sobre les conseqüències econòmiques de la secessió de Catalunya, la qual cosa prova que –mentre aquí perdem el temps discutint com obeir desobeint, o com desobeir obeint, al Palau de la Generalitat, al parc de la Ciutadella o a Berga– el cas català continua a les agendes europees.