I ara què?

Fa anys, des de l’inici del procés, que conreo l’optimisme i ho faig perquè estic convençuda que quan el perdem ens hauran vençut. Faig servir el verb conrear perquè no sempre és fàcil, s’ha d’abonar, regar i, no ho oblidem, podar. Dit això, també vull dir que des de fa quasi un any, des d’aquell dia en què es va proclamar la República i que va durar dos segons, em costa molts esforços encomanar-lo a qui defalleix i dubta. Jo intento entendre els errors, m’enfado i tot seguit penso que la majoria d’equivocacions es poden esmenar i també penso en els que no hi són, en els que són a la presó, a l’exili, en els que s’han hagut d’hipotecar perquè la caixa de solidaritat no ha arribat per fer front a les enormes fiances i en els que encara temen entrar a la presó perquè se la van jugar el 9-N o l’1-O per complir un mandat que nosaltres, els que els havíem elegit, els vam demanar. D’això tracta la democràcia quan les regles del joc són democràtiques, no demoniàtiques, copiant el mot que fa servir Arundhati Roy en el seu darrer llibre. Els que vam elegir després, en aquelles eleccions imposades, ja ho sabien, i també sabien a què s’exposaven. Van ser valents i valentes i vull pensar que no han deixat de ser-ho.

Què succeeix, doncs? Què és aquest espectacle lamentable dels diputats que hem elegit perquè ens condueixin fora d’un estat qualificat per les Nacions Unides d’estat criminal que són incapaços de sortir de les seves tàctiques partidistes i el que saben fer millor és barallar-se davant la incredulitat i indignació dels seus electors? I aquesta darrera setmana tot s’ha complicat encara més i sembla que hauríem de tenir motius seriosos per estar molt preocupats. La majoria independentista que vam guanyar en unes eleccions malauradament ja és quantitativament una minoria. Em direu que ha estat culpa de Llarena, i en part és veritat, però com sempre l’amic Partal m’ha convençut amb una pregunta que fa temps que es fa: es pot fer la República governant una comunitat autònoma? És evident que no. Com conjugar el “ni un pas enrere” del carrer i l’obediència al Parlament de les ordres de legalitat dubtosa d’un jutge que no és imparcial?

La gent té dubtes i està enfadada amb uns partits que tenen unes estructures i uns vicis del segle passat, que juguen amb l’ambigüitat, el secretisme i les cortines de fum. La gent està unida i és transversal, com cal en aquest moment, però els partits encara posen a davant les seves parcel·les de poder. És veritat, hi ha una gran quantitat de gent que fa temps que s’ha desconnectat de l’Estat, però el gran perill és que també es desconnecti de la política, o que s’encaputxi i comenci a cremar contenidors. No m’agraden les cares tapades, poden amagar moltes coses, fins i tot l’enemic, però la gent necessita estratègia, lideratge i una bona comunicació. Saber on va.

Jo soc la primera que defensa una via radicalment pacífica, la revolució dels somriures, però si tot és retòrica, no es proposen solucions i continua l’espectacle al Parlament, se’ns quedarà el somriure glaçat i el substituirà la ràbia i el desencís. La Revolució dels Clavells va ser breu i efectiva, va durar vuit mesos i quatre dies. Sí, ja ho sé, ells tenien els capitans de l’exèrcit, potser ja és hora de saber què tenim nosaltres a banda d’atonyinats, presos, exiliats, llaços grocs i somriures. L’ANC ho ha dit molt clar: centrant-nos en l’acció de govern, podem constatar que cap dels compromisos electorals de les eleccions del 21 de desembre no s’han dut a terme. El govern destituït pel 155 no s’ha restituït i ni el Parlament ni el govern no estan disposats a la desobediència necessària per fer respectar la sobirania del Parlament i avançar cap a la proclamació efectiva de la República Catalana.

I ara què, doncs? L’ANC ja ha fet el seu ultimàtum i proposa tres escenaris: referèndum pactat amb l’Estat espanyol de resultes d’una negociació directa bilateral, referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional i la via unilateral. Amb un Parlament amb minoria independentista els dos primers escenaris ja són impossibles, només queda la DUI. Fa uns dies jo no veia clar anar a eleccions, però ara veig que és una alternativa. Fins i tot una bona alternativa, perquè d’alguna manera el panorama s’ha aclarit i ara ja sabem a què està disposat cadascú. Eleccions abans que un nou 155 les convoqui. És un acte de sobirania que tenim a les nostres mans i que ningú no ens pot prohibir. I quan penso en eleccions no penso en els partits tradicionals. El president Mas ho va dir molt clar abans del 9-N. La independència, no l’aconseguirem amb les estratègies polítiques tradicionals. Cal una nova manera de fer política. Ara tenim l’ANC, tenim la Crida per la República, tenim el moviment de primàries i tenim una enorme necessitat d’unitat. No perdem més el temps, o eleccions o DUI. Guanyarem!