De reüll
Més enllà del llaç groc
Demà es compleix un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Va ser l’inici d’un desbocament judicial injustificable en un país democràtic. Va ser l’inici, també, d’una onada solidària ciutadana sense precedents, que es manté viva encara avui i que no hi ha indicis que vagi a la baixa. Setmanalment, i fins i tot diàriament, centenars de persones es concentren en places i carrers, davant les presons, per manifestar el seu rebuig a aquesta injustícia. Ciutadans que se senten interpel·lats personalment, que viuen gairebé com a propi el malson dels presos polítics i de les seves famílies. Una identificació total amb aquelles persones que van fer possible l’1-O, a les quals volen fer arribar escalfor i força per fer front al càstig que se’ls ha imposat. Ha passat un any i les concentracions i els actes de suport als presos polítics i als exiliats continuen mantenint el poder de convocatòria. Iniciatives de tot tipus, que posen de manifest, per un costat, la imaginació i l’originalitat del moviment independentista, i, per l’altre, la seva constància i persistència malgrat les amenaces constants i de tot tipus, que tenen com a objectiu posar la por al cos a la gent. Però no ho aconsegueixen perquè la solidaritat va molt més enllà de portar un llaç groc. Clamar per la llibertat de les preses i els presos polítics és un sentiment incrustat en la vida de molts catalans.