El bloqueig

D’ençà dels episodis parlamentaris dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 molts sabien que no es podia esperar gaire res de positiu d’una dinàmica que posava en entredit el valor dels actes del Parlament i les normes que els regulen. No fer cas dels informes dels lletrats i pensar que els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries són merament indicatius podia derivar en una devaluació de la mateixa institució parlamentària.

Paradoxalment l’intent de desbordar el marc actual amb voluntat d’avançar cap a una major sobirania, potser plena, del Parlament, podia restar-li la sobirania reconeguda fins ara. No calcular prou bé els riscos té a vegades efectes contraindicats. No tinc cap dubte que aquest és el marc en el qual es debat el sobiranisme: la gradualitat o el trencament. Trencar sense previsions ni alternatives pot conduir a un atzucac. És clar que els més radicals poden argumentar que no hi ha més atzucac que la continuïtat del sistema amb estricta obediència a un marc constitucional que es vol desbordar.

Ha passat més d’un any i han passat moltes coses, algunes del tot inadmissibles com la presó preventiva de dirigents cívics i polítics. Però ara és l’hora de mirar enrere i d’avaluar el camí recorregut.

L’episodi lamentable del debat de política general i les seves conseqüències no desitjades amb la pèrdua d’algunes votacions és un avís per a totes les forces polítiques parlamentàries i també ho és per a l’entramat institucional que empeny les mobilitzacions sobiranistes.

Per sort els camins de l’economia i els de la societat civil s’han desprès d’una dependència excessiva de la política i el país avança. Però em sembla que convindria establir que l’únic preu que no es pot pagar per la república virtual que de moment tenim és convertir el bloqueig polític en la paràlisi administrativa que neix dels dubtes i de la por.