La reacció de Pablo Casado

Si es tractés d’un showman, podríem aventurar-nos a afirmar que el nou president del Partit Popular promet tardes de glòria. Però, malauradament, ens trobem davant d’un dirigent polític que pot acabar a La Moncloa; i, per aquest motiu, les seves paraules es converteixen en una amenaça real. Els en faig cinc cèntims. Fa pocs dies, amb motiu de la “festa” (sic!) de la Hispanitat, Pablo Casado va afirmar que es tractava del “fet més important de la història, només comparable a la romanització”; i ho va argumentar dient que “mai abans l’home havia aconseguit traslladar la cultura, la religió i la història d’una nació a tants llocs a la vegada”. Dies abans d’enviar aquest missatge ple d’ignorància històrica i de supremacisme nacionalista, el dirigent del PP es dedicava a imitar Inés Arrimadas i, en aquest cas des de les xarxes socials, convidava els seus seguidors a “mostrar con orgullo nuestra bandera, la seña de identidad que nos une”. Per si no n’hi havia prou, en un míting a Andalusia, Casado es va dedicar a parlar de Catalunya i va dir que aquí “s’insulta i s’amenaça per l’idioma en què parles” (els sona allò de “partir-se la cara per parlar castellà”?), va demanar l’aplicació de la llei de partits a les formacions que no condemnin la “violència als carrers de Catalunya”(hem de deduir que vol treure’s del damunt Ciutadans), es va queixar dels “privilegis” que tenen els presos (devia referir-se a Iñaki Urdangarin) i va demanar una nova aplicació de l’article 155 “amb l’extensió que faci falta” i que abasti l’educació, els Mossos, els mitjans públics i les institucions penitenciàries. Els estalvio les seves opinions sobre sexualitat, família, feminisme, memòria històrica o immigració. Quan feia campanya per accedir a la presidència del PP, Casado afirmava que es volia “reconciliar amb la història del PP, recuperar les seves essències”. Però, si fem cas de les seves paraules, amb el que es vol reconciliar és amb l’Espanya més reaccionària, la de la Inquisició i el nacionalcatolicisme.