Un any

Hem donat un tomb sencer al calendari des que el 16 d’octubre del 2017 ens va recórrer un esglai quan aquell dilluns al vespre es feia públic que la jutgessa de l’Audiencia Nacional Carmen Lamela ordenava presó provisional per al president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i l’aleshores president de l’ANC, Jordi Sànchez, per un presumpte delicte de sedició que, més tard, el Tribunal Suprem elevaria a rebel·lió. Un any sencer privats de llibertat en abús de la presó preventiva. La tendència ens porta a recordar els anys per les coses que hem fet o que han passat. Aniversaris, celebracions, vacances, novetats... I aquelles petites tries de cada dia, què menjar o vestir, el diari que vols llegir, el lloc on passejar o simplement on perdre el temps... I el més important de tot: amb qui. Elegir la companyia dels teus, dels que et veuen i t’estimen. De tot això i més s’ha privat Cuixart i Sànchez en un càstig injust amb un ànim exemplificador per al moviment i els dirigents independentistes. Ha passat un any, el rellotge continua corrent i a Cuixart i Sànchez s’han afegit els líders polítics, també en presó preventiva, i els de l’exili.

L’escletxa oberta l’1 d’octubre, quan la policia espanyola va atonyinar les persones pacífiques que volien votar, s’ha convertit en un esvoranc pels empresonaments, injustos i sostinguts en el temps. Ningú entén que estiguin reclosos. I encara menys s’entendrà que puguin ser condemnats. No s’acceptarà.