Anomalia democràtica

Realment l’Estat espanyol –malgrat formar part de la UE des del 1986–, és una democràcia amb els estàndards europeus? Aquesta és una pregunta retòrica i reiterativa que tots ens fem des de ja fa un cert temps. Que la justícia no és independent; que si certes institucions tenen impunitat absoluta per fer el que volen; que si l’administració és un desastre; que tenim un Senat que no és el que hauria de ser, l’autèntica cambra multinacional i plurilingüística de representació territorial, però que s’ha convertit en la cambra d’irradiació del centralisme reaccionari per imposar polítiques antisocials i aplicar un 155 neofranquista... Doncs bé, tot això es reforça amb la darrera crisi diplomàtica entre l’Estat espanyol i Flandes, i amb el dogmatisme ideològic del CGPJ, de vetar, per un llaç groc, un càrrec del govern català i castigar-lo a no poder declarar ni per videoconferència. De fet, tal com diu l’eurodiputat de Podem Miguel Urban, l’Estat espanyol segueix sent una gran anomalia democràtica a Europa per no haver jutjat els “torturadors del franquisme”. L’Estat espanyol és una anomalia democràtica perquè en l’anomenada transició de 1976-1978 no es van fer els deures; i ara, el 2018, es produeix una crisi diplomàtica que, de fet, és una crisi democràtica profunda. No hi ha dubte que també una UE feble i “poc política” té a veure amb aquesta anomalia democràtica espanyola; en aquest sentit, caldria recordar que quan l’Estat espanyol va entrar a la UE va haver de passar un dur període transitori econòmic de set anys fins a l’Acta Única Europea de l’1 de gener de 1993; en aquell moment, també, s’hauria d’haver exigit, des de Brussel·les, un període transitori polític que hauria d’haver implicat una veritable federalització de l’Estat espanyol i una autèntica implementació de la ruptura democràtica que no es va poder portar a terme, de cap de les maneres, una dècada abans en la “modèlica” transició. Ara ens trobem totalment empantanegats, amb una crisi estructural –econòmica, política i social– molt greu. I el pitjor de tot és que la política de debò la marquen uns poders ocults, gens representatius, molt reaccionaris, rabiüdament ultrajacobins i molt autoritaris. Tornant a la crisi diplomàtica, que l’ultrajacobinisme borrellià ha provocat i accentuat, tangencialment podria tenir quelcom de positiu en el sentit que cada vegada més ciutadans i més pobles d’Europa es van adonant que l’Estat espanyol és una democràcia de molt baixa qualitat i un “problema greu” per al conjunt d’Europa.