En català, si us plau?

Aquest divendres passat, a Vic, en una jornada que duia per títol La fiscalia i l’ús del català, el Consell de l’Advocacia Catalana va denunciar la situació en què es troba la llengua catalana en l’àmbit de la justícia: l’any passat, només un 8,2% de les sentències es van fer en català, es van lamentar. Els assistents a la jornada van denunciar situacions que, no ens enganyem, tots coneixem des de fa temps: molts lletrats es troben que el fiscal no entén el català i, per no dilatar més els casos, finalment els clients i les seves defenses acaben parlant en castellà. Un dia pel fiscal, un dia pel jutge, un dia per l’advocat –el teu o el dels altres– i, no ens enganyem, un dia per un mateix perquè al món de la justícia quan hi vas mai és per gust i en vols sortir airós. I el client (per més que el terme soni estrany) acaba parlant en castellà tot i que no s’hi expressi tan segur ni tan còmodament com ho faria en català. La situació no és pas nova. Fa anys, que sento a parlar del mateix tema. I fa anys, que sento quina és la solució: que el català a la justícia acabi essent un requisit (una condició indispensable per exercir) i no pas un mèrit com ara. La directora general de Política Lingüística, Esther Franquesa, deia en aquestes jornades que costa d’entendre que si l’ús del català en d’altres àmbits s’acosta al 40%, a la justícia sigui del 8%. A mi em sembla que les poden anar fent cada any, aquestes jornades. Però que arribarem sempre a les mateixes conclusions. Cada any s’acaba reclamant que el català sigui un requisit i cada any xoquem amb la realitat, i que és que en aquest terreny legisla l’Estat i, evidentment, no considera de cap manera que saber català hagi de ser una condició sine qua non per exercir a Catalunya. Mentre això sigui així, ja podem anar fent jornades, que els periodistes les anirem a cobrir i n’informarem. Però podem deixar fet el titular d’un any per l’altre, reclamant un cop l’any el requisit lingüístic però apel·lant, en el fons, a la bona voluntat, a aquell En català, si us plau dels anys 70. A la justícia, no ens enganyem, el si us plau aquell no ha pas funcionat. La solució la sabem tots. En tornarem a parlar l’any vinent.