La Montse Oliva

Hi ha notícies esfereïdores. La mort de la Montse Oliva, companya d’aquesta casa, ho és. Ho és perquè és injusta, perquè no tocava, i perquè tot plegat ha anat molt ràpid, massa ràpid. Tant que ni molts companys de la casa han tingut temps de fer-se’n una idea (d’aquestes coses, de fet, no te’n pots fer mai una idea) i a alguns d’ells ahir la notícia els va agafar per sorpresa. Tres setmanes. D’una mala notícia a la pitjor notícia. Una situació de vertigen inassumible, per als companys i sobretot per a la família, a qui hem sentit aquests dies més a prop de mai. Vaig conèixer la Montse anys enrere, abans d’arribar a l’Avui, quan cap dels dos sabíem que un dia treballaríem junts. Era difícil, per no dir impossible, no tenir-hi bona relació. Per a molts de vostès, la Montse Oliva només era una firma. La persona que signava moltes de les informacions que ens venien des de Madrid i que vostès llegien puntualment. Amb una anàlisi acurada. Gràcies a ella, vostès (i tots nosaltres) sabíem què es coïa a Madrid. Però la Montse era, és, molt més que una firma. La Montse era vitalitat pura, interès, preocupació per la feina ben feta i optimisme. Positiva (costa, trobar persones positives en la feina, i en la vida), pencaire i una bona persona. Es feia estimar. Vivia la vida i vivia la feina. I en un món en què les relacions personals entre polítics i periodistes són complicades, ella hi ha deixat molts amics. L’allau de condols d’ahir, els de la casa, els del col·lectiu de periodistes, i els provinents de tot l’arc parlamentari, tant de Madrid com de Catalunya, en són una prova. Perquè la Montse, vital com era, més enllà de la feina sabia establir complicitats. Deixa un buit que no podrem omplir. Un buit al cor de tots i cadascun dels qui l’hem coneguda i tractada. L’Amat i en Jaume han patit un daltabaix (el pitjor daltabaix possible) i nosaltres no podem fer res més que ser al seu costat. I sé que parlo en nom de tots, també de vostès, que si la llegien la coneixien molt més del que es pensen, si dic que és injust, i massa precipitat, tot el que ha passat. I que no l’oblidarem.