1,5°C

A l’acord de París del 2015, els països sig­nants varen decla­rar que volien limi­tar l’escal­fa­ment del pla­neta a 2°C (i, si podien, a 1,5°C), i van dema­nar a l’ONU que els digués què calia fer per tal de no depas­sar aquests límits. El resul­tat és un informe espe­cial que es va publi­car aquest 8 d’octu­bre pas­sat i la major part del qual es cen­tra en: a) com­pa­rar les con­seqüències entre els escal­fa­ments fins a 1,5 i 2°C i b) expli­car què cal fer per no depas­sar ni l’un ni l’altre. Com a exem­ple, si arri­bem als 1,5°C només es mori­ran el 80% dels coralls del món, men­tre que si arri­bem als 2°C es mori­ran tots.

És, però, el punt b) la raó de ser d’aquest informe. Tots els altres infor­mes de l’ONU sobre escal­fa­ment glo­bal són bàsica­ment des­crip­tius d’on som i del ven­tall de pos­si­bles futurs que tenim al davant: “Aquests són els fets, i aquests els dife­rents futurs segons com evo­lu­ci­oni la soci­e­tat”, i no són gens pres­crip­tius. Aquest, per con­tra, diu explícita­ment què cal fer, si de debò no volem depas­sar aquests límits. Sobre a on som, l’informe diu que ara ja hem asso­lit un escal­fa­ment d’1°C. També que, si ens limi­tem a fer allò que els sig­nants de l’acord de París s’han com­promès a fer de manera voluntària, no tan sols no evi­ta­rem un escal­fa­ment de 2°C, sinó que escal­fa­rem el pla­neta 3°C el 2100.

Sobre el que cal fer, explica que els can­vis que calen són tècni­ca­ment pos­si­bles, però sense pre­ce­dents, i ana­litza diver­ses pos­si­bles evo­lu­ci­ons. A totes ens cal­dria una reducció en les emis­si­ons netes de CO2 del 2,5% anual en els pro­pers 40 anys (com a referència, reduc­ci­ons anu­als més grans del 3% de les emis­si­ons només s’han cone­gut asso­ci­a­des a situ­a­ci­ons de des­com­po­sició social, com per exem­ple en la Rússia post­soviètica, reduc­ci­ons anu­als del 5%).

Totes les evo­lu­ci­ons pre­vis­tes uti­lit­zen un còctel dife­rent de reducció de les emis­si­ons, refo­res­tació, bio­com­bus­ti­bles i cap­tura i emma­gat­ze­ma­ment de car­boni (essen­ci­al­ment, cap­tu­rar el CO2 i emma­gat­ze­mar-lo “per sem­pre”; aquesta tec­no­lo­gia no s’ha des­ple­gat avui en dia pels cos­tos que té). Si volem una alter­na­tiva que no recorri als bio­com­bus­ti­bles i a la cap­tura de car­boni, lla­vors ens cal ser molt mati­ners i sacri­fi­cats en la nos­tra reducció d’emis­si­ons. I així, entre altres, l’informe parla de fer die­tes més vege­ta­ri­a­nes i de la neces­si­tat de recon­ver­tir fins a 5 mili­ons de km² (unes 10 Espa­nyes) de ter­res actu­al­ment cul­ti­va­des per a ali­men­tació al cul­tiu de bio­com­bus­ti­bles i la refo­res­tació. Posats a bus­car aspec­tes posi­tius, l’informe posa sobre la taula, aquest cop a través de l’ONU, què ens cal fer si real­ment volem pas­sar de les parau­les a l’acció. Tant si ja hem fet tard com si no, com més aviat ens hi posem, millor.