Tribuna
El capital institucional
“El capital humà que alberguen prescindeix de la intel·ligència, preparació i saber fer d’una part de la ciutadania... Bascos i catalans són aliens al funcionament de les institucions espanyoles
El deteriorament del capital institucional de l’Estat espanyol és cada cop més gran. L’ordenament jurídic fa aigües. Basta recordar la sentència recent del Tribunal Suprem, refent sorprenentment la jurisprudència anterior ben establerta, que ha estat defugida posteriorment per deixar-la als llimbs de la incomprensió ciutadana i envoltada de sospites de canvis arrel de pressions de part. També a la vista de la inseguretat instal·lada a les relacions mercantils, així en matèria fiscal a l’impost de societats, de garanties d’inversions en el món de les renovables, etc. O els incompliments d’Espanya sancionats per la Unió Europea per la no transposició de diferents normatives en matèria de consum, entre d’altres, que haurien de ser d’aplicació i no ho són.
Moltes empreses espanyoles sovint callen, en espera d’alguna compensació que per erràtica els sigui favorable, pul·lulant per això en els entorns polítics i de les entitats reguladores, a la vegada que amb la boca petita i en cercles tancats malparlen contra la baixa qualitat dels polítics que tenim. Tan baixa que es creuen legitimitats per abduir-los en favor del seu “be comú”. Però per a les empreses estrangeres la situació és distinta. Tot els és menys comprensible. La seva concepció i experiència amb la justícia dels seus països és en general diferent.
La protecció dels drets civils a Espanya està qüestionada per part de força països. Ja són uns quants els estats europeus que no interpreten la justícia com ho fan alguns jutges aquí. Posen en evidència la poca separació de poders que patim. Aquest desacord en com es veuen les coses es respon políticament des de Madrid, forçant els cessaments de representants diplomàtics. Mai m’hauria pensat veure quelcom així.
Voldria referir aquest deteriorament del capital institucional espanyol al fet que el capital humà que alberguen fa temps que prescindeix d’una part de la intel·ligència, preparació, i saber fer, d’una part de la ciutadania. Com si ja fossin independents, bascos i catalans són en general aliens al funcionament de les institucions espanyoles. Els primers perquè estan prou ocupats amb allò propi i que els dona prou joc: les seves institucions d’autogovern, quasi confederals, i la bona marxa econòmica. Els segons perquè, per a bona part dels governs espanyols, sembla que els catalans no comptin. Els que tenen gen empresarial es tapen el nas, miren d’impermeabilitzar-se de la política, i van fent empresa. I altra part del capital intel·lectual malviu perquè prefereix no ser còmplice d’aquesta manera d’entendre l’administració i els poders de l’Estat, i imaginen futurs nous. Sí, ja sé que hi ha de tot, i que algú malvolent ho interpretarà com un reclam supremacista. Però com veuran parlo només de números, de proporcions, de representació.
Catalunya i el País Basc suposen més de la quarta part de la riquesa de l’Estat espanyol i, en termes de capital intel·lectual, es deuen situar al voltant d’un terç. En canvi, la seva representació a les institucions de l’Estat és minsa. Al cap del govern, ministeris, secretaries d’estat, organismes administratius, empreses públiques, ens reguladors, assessors a les presidències... és fàcil comprovar com ja fa temps que la representativitat dels nomenaments de bascos i catalans és molt menys del terç, la quarta o fins i tot la quinta part que és el que com a mínim hauria de ser en termes de població. Anticipo per l’experiència viscuda la sobrerepresentació de les dues Castelles, Andalusia, Aragó i Cantàbria. No veig tampoc massa gallecs –ara ja sense Rajoy– o valencians.
Vull fer notar que part de la no presència esmentada de catalans i bascos en el capital institucional espanyol, i més enllà de l’exclusió assenyalada que menysvalora el que desconeix, es deu a l’autoexclusió d’uns i a la sortida empresarial d’altres. Però mentre estem tots sota els paraigües institucionals espanyols, l’absència de les contribucions de tots ells (gent nova: polítics, científics, acadèmics, investigadors socials, emprenedors, savis humanistes, juristes, fiscalistes...) deixa el capital humà al servei de les institucions en un subconjunt menor, que sobredimensiona la seva representativitat i molt possiblement la seva mediocritat. I així ens va. Són efectes col·laterals d’una disrupció que perjudica tothom malgrat que no tots ho valorin d’aquesta manera.