Seguint Viladesau

Aquest és l’any del centenari del naixement del músic Ricard Viladesau i Caner, una figura dins del món de la sardana, al qual Pau Casals va anomenar “príncep de la tenora”. Viladesau va néixer el 18 de gener de 1918 i va morir als vuitanta-set anys acabats de fer, el 26 de gener de 2005. Diuen que als onze anys ja tocava el flabiol i als catorze la tenora. Aquest darrer fou, de fet, l’instrument de cobla que el va fer famós i que va simultaniejar amb el saxo, el violí i la viola, en les formacions de ball i de concert. Començà tocant a l’orquestra de la seva vila nadiua, La Principal de Calonge, i després va passar per Els Guíxols, l’Antiga Principal de la Bisbal, La Principal de Palafrugell, L’As d’Anglès, fins a arribar a ser un dels fundadors de la Caravana. Més tard va anar a La Principal de la Bisbal, on restà els seus millors vint anys. L’any 1970 anà a viure a Barcelona i entrà de viola a l’Orquestra Simfònica de la ciutat. Es jubilà al cap de 15 anys. Va deixar unes tres-centes composicions, dintre de les quals destaquen, sobretot, les sardanes i els boleros, la majoria d’ells dedicats a la seva esposa, Rosa Carrera. Aquest any, doncs, tot són homenatges de record arreu del país i les seves dues Roses –la vídua, que ja supera els noranta anys, i la filla– no paren d’anar d’un lloc a l’altre per correspondre a les mostres d’afecte envers el gran músic. Fa poc va ser recordat a Olot, amb sis magnífiques sardanes, la meitat del concert. Recentment, el dissabte 13 d’octubre, vaig poder seguir el concert a l’església parroquial de Riudarenes, al matí, amb la música de Viladesau com a protagonista, i la ballada al Centre Polivalent, a la tarda, gràcies a la capacitat organitzativa i de mecenes de Miquel Mompió. I al vespre, al cinema Montserrat de Tossa, com a prolegomen de l’aplec de l’endemà, Viladesau també fou un dels autors interpretats, per partida doble, és a dir, triple, si hi comptem la propina, amb Girona m’enamora, cantada per Francesc Fonalledas. A l’hora de dinar vaig compartir taula amb Rosa Carrera i la filla i va ser un plaer escoltar anècdotes d’en Ricard referides a la seva capacitat de treball, a la seva inspiració, a la professionalitat amb què dedicava les hores que calgués a assajar per arribar a tocar amb l’elegància amb què ho feia. I per compondre tantes sardanes airoses, algunes autèntiques peces d’orfebreria musical –com ara Girona 1808– i altres de melodia que queda fàcilment a cau d’orella, com la mateixa Girona m’enamora.