La fatiga

La fatiga dels materials és, em sembla, un concepte freqüent en el món de la construcció i l’arquitectura. Fa referència a l’envelliment imperceptible, al desgast progressiu, a una deterioració implícita. Hi és però no es veu a primer cop d’ull.

La idea em sembla adient per parlar de la fatiga i el desgast de les institucions. Em sembla molt evident que aquest és un fenomen que afecta en graus diversos l’entramat institucional del món, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. No descobreixo res si parlo de la reiterada irrellevància dels organismes que diuen vetllar per la pau i l’odre internacionals o si indico les enormes dificultats que té Europa per transcendir el marc rígid d’un club d’estats nació que frena la pròpia operació de la idea que els integra.

En el cas d’Espanya tampoc no descobriré res si parlo de la fatiga constitucional i de la institució monàrquica. Però m’interessa concentrar-me a Catalunya i expressar una clara preocupació pel desgast de l’entramat institucional català. El Parlament de Catalunya, el govern de la Generalitat i la presidència són peces clau del nostre propi marc institucional; així ho hem cregut i així ho hem volgut.

Però temo que ara regna una certa confusió, que es barregen i interfereixen nivells de decisió i de representació, que no són nítids, que més d’una vegada es fan servir les institucions per al que no toca i que l’adaptació constant del sistema institucional als interessos parcials o conjunturals en desvirtua el sentit, el valor i el reconeixement que mereix la nostra pròpia arquitectura d’autogovern.

És veritat que per a alguns la superació definitiva de l’autonomisme implica trencar les costures i fer la revolució. Però la fatiga institucional seria la pitjor fórmula per fer avançar el país cap a la llibertat que es reclama. No podem desvirtuar ni els símbols ni les institucions, perdríem les necessàries referències.