i tornarem a votar

Ja ho vam fer, és cert. L’1 d’octubre de 2017 els catalans vam ser cridats a les urnes per votar sobre la independència. Era el RUI, se’n recorden? Referèndum unilateral d’independència. Unilateral, perquè Madrid ni concep ni es pot permetre la independència de Catalunya. Per tant, acordar la votació no era (ni és) una opció. I per tant esperar-ne el reconeixement internacional era una quimera. La reacció espanyola ja la coneixen: declarar proscrit el referèndum, arrestar urnes, apallissar ciutadans pacífics, empresonar líders i fabricar una instrucció judicial sumaríssima per escarmentar la revolta sobiranista. El RUI no va servir per al que estava concebut, però almenys va retransmetre en directe al món la determinació de milions de catalans de decidir el seu futur per la via pacífica i democràtica i la voluntat d’Espanya d’impedir-ho per la força bruta.

Els unionistes es divideixen entre els que avalen sense complexos la repressió violenta i judicial i els que necessiten arguments per defensar la seva posició. Amb els primers no cal entretenir-s’hi, perquè no raonen, només imposen. Però els segons diuen coses com que l’autodeterminació no és aplicable a Catalunya, només a les colònies; que un referèndum amb la societat dividida no és una solució, sinó un desastre; que no hi ha majoria social per la independència; i els més desesperats: Catalunya no és Escòcia o Quebec i a Escòcia no hi va haver un referèndum acordat.

Només cal llegir la legislació espanyola i internacional per saber que el dret a l’autodeterminació és legal i vigent a Espanya des de 1977 i es va incorporar a la Constitució (Art 10.2) el 1978. Tots els pobles hi tenen dret i Catalunya ho és. Aquest dret inclou el dret a crear un estat independent. I l’ONU prohibeix explícitament usar la força per impedir-ho. La majoria social per la independència no la sabrà ningú fins que no es voti en condicions; en canvi, hi ha una majoria social clara per l’autodeterminació. I aquesta majoria per la solució democràtica és ara mateix el punt feble espanyol, l’esperança catalana i l’únic punt de fuga que entén el món civilitzat.