Adaptació constant dels pescadors

Fa anys que les con­fra­ries giro­ni­nes han entès que cal adap­tar-se a un nou medi marí. Com que hi ha menys peix a la Medi­terrània han reta­llat el volum de cap­tu­res –l’esforç pes­quer–, tot i que la feina no ha estat exces­si­va­ment traumàtica per la reducció de flota per jubi­la­ci­ons i el no reem­plaçament d’embar­ca­ci­ons velles, una mena de selecció natu­ral. En paral·lel, les vedes cada cop tenen més suport, perquè en els casos de la gamba, el peix blau o el sonso aju­den a ser més pro­duc­tius: pes­car més –o el mateix– havent de sor­tir menys dies. I hi ha mesu­res de sos­te­ni­bi­li­tat –malles més gros­ses i por­tes d’arros­se­ga­ment menys lesi­ves per al fons. També incògni­tes sense resol­dre, però: l’escal­fa­ment del mar cas­tiga espècies autòcto­nes i n’afa­vo­reix d’inva­so­res. I ele­ments externs que fa dècades que pre­o­cu­pen, com ara el preu dels com­bus­ti­bles. Però això dar­rer ja forma part d’un altre debat.