L’etiqueta va després

Sergi Sabrià, president del grup d’ERC al Parlament, qualificava la Crida Nacional d’espai “postconvergent” i de “centredreta”. Però la negativa d’Esquerra a formar-ne part no es pot llegir com una conseqüència d’aquesta etiqueta ideològica, sinó com el factor que la provoca: quedarà reduït a l’espai polític dels seus impulsors allò que els altres no vulguin compartir mentre que, si ho fan, és quan s’assoleix la transversalitat. I aquesta lectura val també per a aquesta gent de mà dura i pell fina de la CUP. Això sí: cada partit és lliure de fixar els seus paràmetres polítics com estimi més convenient. Però darrerament em pregunto què mira la gent de carnet militant quan va a un acte per a reivindicar la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la suspensió de totes les causes polítiques obertes contra els independentistes catalans. Quan participa en els Onze de Setembre. Quan acudeix a una manifestació o quan respon a la crida per tallar una carretera o una via. Quan ets en aquests llocs i crides i cantes tantes coses amb una sola veu col·lectiva, mires la gent del teu voltant i sents que t’hi uneix el mateix desig, que us impulsen els mateixos objectius de curt i llarg termini. I si mai et preguntes on deu militar, activament o passivament, cada un dels rostes emocionats que t’envolten, cada una de les mans que s’enllacen amb la teva, mai no és un acte reflex de prevenció ni una fixació de prejudicis, sinó un impuls per a l’orgull i per a la injecció de força individual i col·lectiva.