Presons

Fa uns dies parlava amb una amiga basca, que a la vegada es relaciona amb Arnaldo Otegi, i m’explicava que quan el líder abertzale va sortir de la presó no sabia moure’s en les xarxes socials i fins ignorava com enviar un WhatsApp. Sis anys i mig aïllat li van exigir un curs accelerat de reciclatge. És un dels efectes col·laterals d’una condemna no gaire justificada.

Acabo de llegir Recoja sus cosas, un treball d’Ander Zurimendi sobre els presos alliberats després de llargues sentències. Les dificultats d’adaptació a un nou món són immenses, quan s’ha modificat l’entorn social, urbanístic i econòmic. Anys perduts, sense veure créixer els fills ni tenir cap altre horitzó que una reixa. Dones i homes per a qui 20 anys representen tota una vida. I recordo un dels meus referents, Manuel Moreno Mauricio, que als anys seixanta/setanta va passar 17 anys al penal de Burgos, pel delicte de ser un dirigent del PSUC i que va gestionar la reconciliació de Comorera amb el partit, poc abans de la mort. Ara, quan polítics i comunicadors de la caverna parlen de Mas d’Enric, Lledoners o Puig de les Basses, es remouen les entranyes. Tracten els presos polítics com els pitjors malfactors que han atemptat contra tot i tothom. I s’atreveixen a dir que estan retinguts en centres de luxe o poden gaudir de vacances pagades, sense parar d’anomenar-los malfactors, colpistes i incitadors de la violència, encara que no es pugui demostrar ni un sol delicte. Escoltar populars, ciutadans i voxeros fa vomitar. Han perdut el mínim sentit de l’ètica i alimenten l’odi del qual acusen els altres. Cada dia de presó d’un innocent és una injustícia, encara que mai els podran prendre la llibertat, ja que tenen molta gent al costat i elles i ells es poden enorgullir d’anar construint el país que volem ben nostre.