A la tres
La bena als ulls
He vist i he sentit, aquestes darreres 24 hores, tota mena de reaccions a les peticions de presó que demanen la fiscalia i l’advocacia de l’Estat per als processats per l’1-O. I he vist i he llegit els comentaris que molts de vostès m’han fet arribar. Sorpresa i estupefacció. Sorpresa, malgrat que en el fons no esperàvem cap sorpresa, i estupefacció, malgrat que érem conscients que el relat construït no podia tenir cap final diferent. M’ha sorprès, però, que alguns dels comentaris provenien d’unionistes declarats, a qui ha sobtat també tanta ràbia i tanta duresa. I n’he llegit alguns de decebuts amb el govern Sánchez, de qui esperaven que fos diferent de Rajoy. Si alguna cosa té de positiu tot plegat (n’hi ha que ens entestem a trobar coses positives allà on costa de trobar-ne) és això, veure com, a alguns (i a alguns que no es declaren pas precisament independentistes), els ha caigut la bena dels ulls. Són dies, aquests, de treure’ns les lleganyes i la bena que portàvem als ulls. De veure com el problema no era Rajoy sinó l’Estat, de veure com la unitat en el món independentista no és la que ens pensàvem (si amb aquestes peticions de condemnes el món Puigdemont i el món Junqueras no es posen d’acord, que s’ho facin mirar) i de veure com l’Europa que dibuixàvem mentalment no és la que era. Europa (l’Europa política) calla i ens desespera, i els silencis d’aquest darrer any se’ns han fet insuportables. Callarà ara, també? Un dia ens vàrem dir –il·lusos de nosaltres– que Europa intervindria després de l’1-O i obligaria Espanya a negociar. I no va ser així. I un dia ens vàrem dir que de cap manera permetria que s’empresonessin adversaris polítics. I no està sent així. La pregunta és: fins quan? Fins quan, a l’Europa política, no li passarà com a nosaltres i li caurà la bena dels ulls veient el que fa Espanya? Fins quan l’Europa política no farà com la judicial (alguna alegria hem tingut) i no retoparà Espanya dient-li que ni rebel·lió ni sedició, i que el que té és un cortijo judicial? Potser sí que té raó l’exconseller Xavier Vendrell, un dels pocs ponts entre les lleres del riu independentista, i el que caldrà és la mobilització més gran de la història a Europa. Ja ho veurem.