El preu de la popularitat

Al Japó, els dibuixants de còmic de més èxit són com les estrelles de Hollywood, uns autèntic ídols. Com els actors o cantants de fama, tenen un gran problema per preservar la seva intimitat. No poden sortir al carrer sense sentir-se assetjats. Però la cultura nipona, tot i la seva equiparació amb les modernitats occidentals, té uns trets diferenciadors molts destacables, com ara xuclar-se el mocs cap a dins en comptes de mocar-se, que fer-ho en públic està molt malt vist. I no veuen malament fer soroll quan mengen la sopa. M’explicava aquest dies al Saló del Manga un japonès casat amb una catalana, i que fa 20 anys que és a Catalunya, la mala estona que va passar, per no conèixer els costums, el primer Nadal que va dinar amb els sogres. La simfonia que va fer a l’hora de cruspir-se els galets no va ser de les millors impressions que es poden tenir d’un gendre. Són trets culturals que diferencien els pobles però que causen perplexitat. I perplexitat va causar divendres el lliurament dels premis del Saló del Manga. Els autors japonesos convidats van rebre un diploma de cortesia i agraïment quan una gallina va recollir-ne un. Bé, no era una au, era una jove autora japonesa que no vol que la seva imatge real corri per internet. Es tracta de la mangaka Paru Itagaki, que per a les seves aparicions públiques i per a les fotos de les entrevistes es col·loca una sofisticada màscara de gallina que un assistent porta en una no menys sofisticada caixa. És l’autora de Beast, que entre moltes lectures té la de la identitat: en un món d’animals antropomòrfics, en què conviuen vegetarians i carnívors, el llop té greus problemes per frenar els seus instints si vol tenir bones relacions de veïnatge. També em sorprenc amb el fet que dues autores signin amb el pseudònim d’Akira Himekawa. Se’m va aclarir que Akira pot ser masculí i femení i que molts autors utilitzen pseudònims que tenen a veure amb els seus avantpassats. Em quedo tranquil. Són coses de la tradició.