Llegir teatre

Sem­pre m’ha cri­dat l’atenció aquesta mena de neces­si­tat con­tem­porània de la cul­tura con­ce­buda com un espec­ta­cle efímer, si pot ser, gratuït i només “tui­te­ja­ble”. Em sorprèn, em fas­cina i diria que també m’indigna veure, posem per cas, una lec­tura poètica plena a ves­sar de públic que aplau­deix com si li anés la vida i que després, a l’hora de com­prar el lli­bre, l’ins­tru­ment que ser­vi­ria per man­te­nir viu per sem­pre el record d’aquell espec­ta­cle supo­sa­da­ment mera­vellós, pas­sen per la taula de venda com si fos el foc de l’infern. Alguna cosa sem­blant passa amb el tea­tre. Els mun­tat­ges omplen dies i dies, gene­ren comen­ta­ris de xarxa social i, per con­tra, lle­gir tea­tre és una acti­vi­tat mar­gi­nal, estra­nya i del tot pres­cin­di­ble.

Dis­po­sats a anar con­tra el cor­rent i a poten­ciar l’estela que fins ara només man­te­nia viva Arola Edi­tors de Tar­ra­gona, Coma­ne­gra, l’edi­to­rial que diri­geix Joan Sala, en col·labo­ració amb l’Ins­ti­tut del Tea­tre, va ence­tar l’any 2016 la col·lecció Dra­ma­ti­cles. Diri­gida per Car­les Bat­lle i Marina Labo­reo és una sàvia i nota­ble com­bi­nació de tex­tos de tea­tre clàssic i de pro­pos­tes con­tem­porànies naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals. Luigi Piran­de­llo, August Strind­berg, Jean Ano­uilh o Harold Pin­ter con­vi­uen amb Pau Miró, Lluïsa Cunillé, David Plana o Gemma Brió i també amb anto­lo­gies que recu­llen la nova dra­matúrgia ale­ma­nya o con­tem­po­ra­nis fran­ce­sos i ofe­rei­xen un ven­tall interes­sant i viu d’allò que ocupa els esce­na­ris de mig món.

Lle­gir tea­tre no hau­ria de ser un patri­moni reser­vat als espe­ci­a­lis­tes, als ini­ci­ats o als del gremi. De fet, lle­gir tea­tre té totes les con­no­ta­ci­ons de la lec­tura, diríem tra­di­ci­o­nal, però gosa­ria a dir que va una miqueta més enllà, que fa un pas enda­vant i que atre­sora totes les vir­tuts d’altres gèneres molt més popu­lars. La més obvia, la ficció: el tea­tre et per­met fer-te teus els per­so­nat­ges i els esce­na­ris, ima­gi­nar-los no amb la imatge con­creta i ina­mo­vi­ble de l’actor que els repre­senta i de l’escenògraf que crea els ambi­ents sinó amb la que tu desit­ges, arri­bant a la màxima expressió íntima de la ficció, l’aven­tura que es va cons­truint a mesura que avança la lec­tura. També ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de tran­si­tar-hi com per un assaig, obser­vant amb pre­cisió científica frag­ments de rea­li­tat, moments con­crets que reflec­tei­xen l’espe­rit d’un temps o d’una manera con­creta de fer, ana­lit­zant-los i recu­pe­rant-los a volun­tat i, és clar, sense obli­dar l’aspecte poètic, la com­bi­natòria màgica de les parau­les i la seva manera d’interac­tuar, fent que les estruc­tu­res flu­ei­xin com un riu, dis­cret de vega­des, tumultuós d’altres. Lle­gir tea­tre, explo­rar mons, sen­tir de la manera més nua pos­si­ble l’ànima de l’autor, sense inter­pre­ta­ci­ons, sense fil­tres, amb la puresa feta rea­li­tat, d’emis­sor a recep­tor, de cor a cor.