La tempesta perfecta

És la nos­tra una soci­e­tat ben par­ti­cu­lar, on ten­dim a com­prar terra o casa, com si ens la poguéssim endur a l’altre barri. Dotat de gran sen­tit autocrític, un dels meus mes­tres, que va com­prar casa al seu Arne­di­llo natal, mos­trava amb sorna l’escut de pedra incor­po­rat al seu fron­tis­pici, on es lle­gia: “Aquí ja hi va viure un altre que va creure que jo era seva.” És pro­ba­ble que les noves gene­ra­ci­ons ja no pen­sin tant a tenir una casa en pro­pi­e­tat, però la seva con­si­de­ració com a guar­di­ola a la vista de la bom­bo­lla gene­rada sobre els arren­da­ments, i la cul­tura que ha estat domi­nant fins ara no els posa fàcil can­viar de la com­pra al llo­guer.

A tot Espa­nya hi ha la mateixa tendència a hipo­te­car-se la vida. Com sigui que no tenim pos­si­bi­li­tat de com­prar els som­nis mate­ri­als que ultra­pas­sen la nos­tra capa­ci­tat econòmica actual, deci­dim fer el salt carpe diem que suposa la com­pra a ter­mini. Sigui el que com­prem una casa, un pis o una plaça de garatge, qui ens deixa els diners vol cobrar-se’n un preu que no en va es diu “interès”, però sobre­tot vol la garan­tia del retorn del préstec; aquesta garan­tia és la hipo­teca, un dret real gra­vant l’immo­ble, que s’ins­criu al Regis­tre de la Pro­pi­e­tat i que no s’eli­mina fins al retorn com­plet del diner pres­tat.

Les diferències entre el nos­tre sis­tema i els dels altres països són bàsica­ment de dos tipus: d’una banda, hi ha una diferència jurídica; als Estats Units, per exem­ple, l’únic con­tracte és el d’hipo­teca, el notari no exis­teix (una des­pesa menys), si no es pot pagar tot es salda que­dant-se el pis qui ens deixa els diners (majo­ritària­ment un banc), però això sí, el preu que es paga pel diner és molt més alt. A banda queda, per des­comp­tat, la mala praxi que vam conèixer com “bons por­que­ria”, com­pressió inau­dita d’hipo­te­ques con­ce­di­des a per­so­nes sobre les quals la segu­re­tat que pogues­sin pagar ten­dia a zero.

Però també hi ha una diferència de caire més sociològic, com he dit abans, i és aquesta tos­suda volun­tat nos­tra de tenir uns tot­xos o arbres que puguem con­si­de­rar pro­pis. Més enllà de l’avi­nen­tesa d’aquesta fórmula d’estalvi i de man­te­ni­ment del poder adqui­si­tiu d’aquest estalvi (al llarg de la història el preu dels immo­bles sols ha bai­xat de forma con­so­li­dada un cop i sols per als pro­duc­tes immo­bi­li­a­ris con­si­de­rats tòxics), el cert és que és Espa­nya el país euro­peu amb més tendència a com­prar el depar­ta­ment on es viu, i per des­comp­tat amb més tendència a tenir en pro­pi­e­tat sego­nes i ter­ce­res residències. Això ha fet que l’Estat hagi tro­bat un nínxol més sobre el qual exer­cir la seva força incon­tes­ta­ble, i si als països del nos­tre entorn imme­diat l’impost d’actes jurídics docu­men­tats que grava la hipo­teca és molt petit o sen­zi­lla­ment ine­xis­tent, aquí pot arri­bar a ser d’un punt i mig sobre el cost total del préstec dema­nat per la com­pra. S’ha de recor­dar que aquest és un impost cedit a les comu­ni­tats autònomes, que tenen la pos­si­bi­li­tat de modu­lar el cost tri­bu­tari de l’ope­ració; a Cata­lu­nya estem al topall màxim, a diferència del que passa al País Basc (o la ciu­tat de Meli­lla, per si algú té temp­tació de dir que la cosa va de neces­si­tats dineràries pro­vo­ca­des per ter­cers) on el gra­va­men és de mig punt.

En el nos­tre sis­tema la garan­tia hipo­tecària sols és un plus sobre l’obli­gació de retor­nar el diner, que pot roman­dre, per tant, tot i per­dent la casa. Que pagui l’impost d’actes jurídics docu­men­tats qui demana el préstec és un altre dels fac­tors tin­guts en compte per la banca a l’hora de cal­cu­lar el preu de les hipo­te­ques. Si aquests fac­tors varien, el preu variarà.

Men­tre escric això no se sap encara com acaba la deli­be­ració de la sala con­ten­ci­osa del Tri­bu­nal Suprem sobre la sentència d’octu­bre que ha tras­bal­sat un tema pacífic des de 1995, i on sens dubte han tin­gut un paper deter­mi­nant les noves acti­tuds robin­ho­o­di­a­nes de la judi­ca­tura per inten­tar sepa­rar-se dels soci­al­ment con­si­de­rats “dolents”, en aquest cas la banca. Però si després de la deli­be­ració es con­so­lidés la nova juris­prudència i si qui s’hipo­teca, a més, vol que l’única garan­tia del deute sigui l’immo­ble, molts donaríem salts indi­vi­du­als d’ale­gria, però hau­rem de saber que una gene­ració, la que ens ve dar­rere, ja no podrà dema­nar hipo­te­ques. Els som­nis de la part més feble de la soci­e­tat ja no seran adqui­ri­bles, perquè, en el seu món pre­ca­rit­zat i de sous min­vants, cada ter­mini serà una mun­ta­nya impos­si­ble de sal­var. Pot­ser és el que es vol, posar fi a aquesta mena de guar­di­ola de post­guerra, però jo ho veig com el que nor­mal­ment s’ano­mena “tret al peu”, perquè gràcies a aquests magis­trats cami­nant a trom­pa­des per un jardí pacífic, ara ja és impos­si­ble una sor­tida idònia per a aquesta tem­pesta (hipo­tecària) per­fecta.