Reivindicació

Després de mesos sense fer-ho, sentíem diven­dres la veu de Marta Rovira. Expli­cava la secretària gene­ral d’ERC que quan va deci­dir mar­xar a l’estran­ger, en una deter­mi­nació presa ràpid fruit de la cons­ta­tació que l’alter­na­tiva era la presó, amb la distància es va impo­sar el silenci. Pri­mer, perquè la pri­o­ri­tat era esta­bi­lit­zar, per­so­nal­ment i fami­li­ar­ment, la seva vida a Suïssa; després, com a espai de reflexió. Rea­pa­rei­xia a El matí de Cata­lu­nya Ràdio amb to ferm però pau­sat, sense retrets i amb una crida a la uni­tat estratègica de les for­ces inde­pen­den­tis­tes. Deta­llava que manté con­tacte amb la cupaire Anna Gabriel, també a l’exili de Suïssa. Enyo­ra­des, les dues.

En el duríssim any en què els diri­gents inde­pen­den­tis­tes han pagat amb presó i exili el com­promís amb els ciu­ta­dans que s’expres­sin a les urnes, s’han tro­bat a fal­tar la veu i les parau­les de Rovira i Gabriel. I les de Carme For­ca­dell, Dolors Bassa, Merit­xell Ser­ret, Carme Pon­satí... i les de Merit­xell Borràs, Anna Simó, Ramona Bar­ru­fet o Mireia Boya. Pot­ser és una impressió per­so­nal i esbi­ai­xada, però pre­ses i exi­li­a­des han ocu­pat un segon pla. Injust i imme­res­cut. La rei­vin­di­cació és necessària. El pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, així ho feia en una entre­vista a aquest diari: “L’acti­tud mili­tant de l’Anna, la Carme, la Marta, la Merit­xell, la Clara i la Dolors m’ins­pira tot­hora. Són refe­rents de tena­ci­tat i fer­mesa.”