L’odi no ho justifica tot

De fet no justifica res. No ho justifica perquè des de l’odi només es pot destruir, és impossible construir. Per construir cal complicitat, ajut, cooperació, esforç compartit. Tots aquests conceptes, sense excepció, són contraris a l’odi. La conclusió és òbvia, des de l’odi no es pot fer, només es pot desfer el que han fet els altres o un mateix. L’odi és permanent i profund; la ira, passatgera. La pregunta que sorgeix a l’acte és: produeix plaer odiar? Suposant que sí, no és aquesta una satisfacció amarga? No té el gust del fel que no fa res més que incrementar l’enuig i accelerar el cercle viciós de l’odi? A on acaba això? A on porta l’amargura del propi fracàs? Perquè l’odi és un fracàs, el fracàs de no poder acordar. L’única alternativa per mantenir-se en aquesta dinàmica és no pensar, embogir en la pròpia bogeria, no parlar amb qui no pensa com un mateix, ignorar-lo, o no fer-ho per insultar-lo, desqualificar-lo i autojustificar-se amb els que pensen igual que un mateix. Ratificar-se en l’error.

Avui l’odi és una arma política potent. També ho ha estat en el passat, però ho havíem oblidat. Si l’odi està lluny de la racionalitat, cal atiar-lo des de la passió, el sentiment i la simplicitat: els jueus ens volen mal, els immigrants ens robaran la feina... Aquest sentiment té un origen en l’enveja i en la por; una i altra, manipulades, porten a l’odi. Havíem pensat que la facilitat de comunicació faria avançar el món. Si es pot parlar, és possible comunicar, el món anirà millor perquè evitarem els malentesos, podrem debatre i s’haurà d’acceptar la responsabilitat del que es diu. L’home de manera natural tendeix a l’empatia, per això parlar sempre millora les relacions, perquè les discrepàncies s’escurcen i les coincidències s’eixamplen, però perquè això passi cal la presència, la identificació individual. Això és un fet, però quan és possible expressar el que es vulgui des de l’anonimat de les xarxes, la comunicació esdevé irresponsable, i des de la irresponsabilitat és fàcil odiar i actuar des de l’odi, perquè no cal donar compte del que es diu i per què es diu. L’anonimat és destructiu perquè no té límit, no hi ha mesura, no hi ha responsabilitat. És una paradoxa, l’abundància de comunicació des de l’anonimat incrementa l’odi.

Hi ha polítics que passen la majoria del seu temps enfadats, amb mala cara, desqualificant els que no pensen com ells, insultant directament els que discrepen. Quan arriben al final de la seva jornada, què es responen si es fan la pregunta “Què he fet jo per fer avançar les meves idees, què he fet jo pels altres, què he fet jo pel meu país, per mi mateix”? El més probable és que es fiquin al llit sense resposta, perquè no s’han fet la pregunta. Fer-ho seria massa dolorós, massa frustrant, massa destructiu, és millor no fer-ho.

Odiar no redueix la nostra visió del món, no estreteix el nostre camp d’acció? En definitiva, no ens fa més pobres, més parroquials, perquè ens fa més limitats i curts? Qui odia tendeix a no escoltar, a no veure, a no tocar la realitat. És difícil odiar si es té curiositat pel món i pel que hi passa. La conclusió és que qui odia opta per limitar-se i encongir-se com a persona, no des d’un únic punt de vista i interès, sinó des de molts.

La guerra és la institucionalització de l’odi, és l’odi estructurat com a procés i organitzat per produir el màxim efecte, el màxim de mal a l’adversari, però si la pau que segueix la guerra no s’impregna de pietat i respecte per l’adversari, la guerra no té utilitat, perquè, com algú ben conegut va dir, no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. L’exemple paradigmàtic de l’odi va ser la nostra guerra civil, perquè uns i altres van convertir l’odi a l’adversari en el combustible per a la guerra, per no deixar a ningú enrere del front cruent de la batalla física ni de la misèria de la venjança de la rereguarda.

Sentint alguns polítics parlar avui es diria que han perdut la memòria del que va ser el conflicte. La misèria no va derivar de la guerra, sinó, i especialment, de la venjança del vencedor sobre el perdedor una vegada arribada la pau, que no va ser de reconciliació, sinó d’exclusió. És per això que l’empatia de l’observador que busca la justícia sempre està al costat del perdedor.

Azaña va demanar a Barcelona el 1938 “pau, pietat i perdó” en un discurs històric fet al Saló de Cent de l’ajuntament, tot esperant un dia en què tots els que llavors s’odiaven i es mataven es retrobarien, convençuts uns i altres que l’odi era estèril perquè arrasa l’ànima dels homes i les dones i que després d’una barbàrie com la viscuda llavors només la pau, però sobretot la pietat i el perdó, porten la solució i permeten la construcció d’un futur millor, millor perquè havia de ser de tots i per desgràcia, per anys, només va ser d’alguns. L’esperança d’Azaña es va truncar.