No me’ls toqueu

Quina dèria que li ha entrat, a determinada classe política, a tocar-me els cognoms. Des de l’espanyolisme fa uns anys que me’ls invoquen, cada cop amb més insistència, a veure si m’aixeco d’una punyetera vegada en suport de l’Estat, dels AVE, les togues venjatives i els reis de bastos, i en contra de la dictadura supremacista i sàdica que s’entesta a fer llegir Rodoreda a les meves filles i a oferir-me votar el futur polític de la meva societat. Però, què volen que els digui, jo els dec tenir de pedra, els cognoms, perquè no aconsegueixen l’efecte que busquen, sinó un avorriment ara ja una mica molest. Què en són, de pesats.

Em pregunto, amb una certa vergonya desconcertada, d’on els ve aquesta fixació pels meus cognoms. Tan bonics són? De tota la meva anatomia identitària, aquesta no vindria a ser la part que consideri més pública i determinant en termes polítics. És, més aviat, un òrgan íntim i que em vincula a persones i històries familiars entranyables, del meu àmbit domèstic i privat, sense tenir res a veure amb les meves decisions polítiques ni amb els vincles que decideixi teixir amb la societat on visc i amb la resta del món. Però com s’atreveixen a ficar-hi el nas, allà? Per molt orgullós que en pugui estar, del meu parell de cognoms, no entenc com pot ser que la senyora Arrimadas, el senyor Albiol, el senyor Iceta o fins i tot el senyor Iglesias s’hagin vist en algun moment amb el dret de venir-me’ls a tocar perquè m’uneixi a la seva croada o m’aparti de la dels altres. Senyors, ja aniré on a mi em sembli bé, gràcies. Però no ho decidiré per cognoms, que me’ls tenen ben inflamats.

Els senyors i senyores d’ERC, que des de Carod-Rovira aposten per un independentisme republicà i de ciutadania que queda ben lluny de les vísceres tel·lúriques, ho van voler remarcar l’altre dia a Lleida amb una frase sobre els “vuit cognoms catalans” que va aixecar polseguera. Alguns ho van interpretar com una crítica d’ERC cap a algun altre independentisme que sí que s’hi fixa, en els cognoms. No ho sé. En tot cas, jo aquests altres encara no me’ls he trobat mai, i ja fa 44 primaveres que passejo els meus cognoms pel país. A mi el que em crida l’atenció és la idea que hi hagi gent amb vuit cognoms allà penjats, pobres, i que a més siguin cognoms catalans. Pot ser català, espanyol, andorrà o jamaicà, un cognom? De què depèn? Algú ha vist mai néixer un cognom en algun determinat tros de terra? Quina fila fan? Com creixen? Quina olor fan, els cognoms? O són més aviat un càlid abric familiar de lletres i síl·labes que ens acompanya posat mentre votem el que millor ens sembla i ens sentim d’on ens dona la gana? Au, va, no me’ls toqueu més, feu el favor.