Una reforma sanitària històrica però aigualida

El pre­si­dent dels Estats Units, Barack Obama, ha defi­nit l'apro­vació de la reforma sanitària per part de la Cam­bra de Repre­sen­tants com un tri­omf per al poble i el sen­tit comú, però ell mateix també ha hagut de reconèixer que l'abast dels can­vis és molt menys ambiciós del que pre­te­nia. En rea­li­tat, tot i que està pen­sada per bene­fi­ciar trenta mili­ons de per­so­nes que fins ara no tenien cap mena de cober­tura assis­ten­cial, la reforma que­darà reduïda a dues qüesti­ons. La pri­mera, la regu­lació de les asse­gu­ran­ces mèdiques, en un sec­tor que sot­met els ciu­ta­dans a unes clàusu­les abu­si­ves que, d'un any a l'altre, per­me­ten aug­ments espec­ta­cu­lars de les quo­tes, i que ara res­tarà sub­jecte a un con­trol més estricte de l'admi­nis­tració. La segona qüestió és la pre­visió d'impor­tants sub­ven­ci­ons per als ciu­ta­dans nord-ame­ri­cans que no es puguin per­me­tre una d'aques­tes asse­gu­ran­ces. Com es veu, es tracta d'un sis­tema que, mal­grat els can­vis acor­dats, queda molt lluny del que s'aplica a l'Estat espa­nyol i del con­cepte de l'assistència uni­ver­sal. Un con­cepte, a més, que la nos­tra soci­e­tat ha assi­mi­lat de manera errònia amb la gratuïtat del ser­vei públic, perquè la sani­tat no és de franc ni aquí ni enlloc. Als Estats Units es finança amb les quo­tes de les asse­gu­ran­ces, i a l'Estat espa­nyol, amb les quo­tes de la Segu­re­tat Social. Obama, d'altra banda, neces­sita encara el vis­ti­plau del Senat per cul­mi­nar els seus plans, i s'enfronta a l'amenaça dels repu­bli­cans, que sos­pe­sen la pos­si­bi­li­tat de recórrer al Tri­bu­nal Suprem per fre­nar-lo. Men­tres­tant, ha hagut d'aigua­lir la pro­mesa elec­to­ral dei­xant fora del finançament públic els casos d'avor­ta­ment. Un tri­omf per al poble, pot­ser sí, però no pas tant per al seu pre­si­dent.