Catalunya perd nacionalisme

Diu­menge feia 100 anys del final de la Pri­mera Guerra Mun­dial, i el pre­si­dent francès Emma­nuel Macron ho va cele­brar, davant de tots els grans man­da­ta­ris, car­re­gant con­tra “el naci­o­na­lisme, que és just el con­trari que el patri­o­tisme”, allò tan bo, tan tole­rant i tan pacífic que insu­flen els estats. Per enten­dre’ns, per ell i Angela Merkel (almenys Donald Trump no va ama­gar que ell és un naci­o­na­lista)avui encara exis­ti­ria l’Imperi Aus­tro­hon­garès, i a totes les naci­ons que no es van poder eman­ci­par lla­vors per les armes ja se’ls ha pas­sat l’arròs: només tenen dret a ser en ple­ni­tud els estats nació, però d’això no se’n pot dir naci­o­na­lisme. Una visió que no cal dir que l’espa­nyo­lisme ha aplau­dit amb les ore­lles...

Sort que aquesta tro­nada teo­ria no l’avala cap politòleg de mínim pres­tigi, ja que, com explica el pro­fes­sor Jorge Cagiao al lli­bre Micro­na­ci­o­na­lis­mos(fent el paral·lelisme amb els micro­mas­clis­mes que segons ell han ser­vit per posar davant del mirall acti­tuds molt arre­la­des en la soci­e­tat), són dues cares de la mateixa moneda. Amb el greuge de la mani­festa posició de supe­ri­o­ri­tat dels patri­o­tis­mes d’estat sobre la resta, a qui poden opri­mir a dis­creció. Cagiao també parla del naci­o­na­lisme “cívic” (que posa l’accent en la volun­tat d’un poble) ver­sus l’“ètnic” (basat en trets cul­tu­rals o reli­gi­o­sos). Dos ter­mes que el direc­tor del CEO, Jordi Arge­la­guet, va esmen­tar tot just ahir al Par­la­ment, per indi­car que Cata­lu­nya ha tran­si­tat del segon al pri­mer a mesura que avançava el procés. És a dir, que s’ha fet més inde­pen­den­tista a mesura que per­dia naci­o­na­lisme, almenys tal com s’ente­nia abans, i el terme hi adop­tava un sig­ni­fi­cat modern: el del col·lec­tiu que, amb inde­pendència dels orígens, mani­festa uns valors dife­ren­ci­ats i vol cons­truir un futur en comú. Superar trets neces­sa­ris, però que el feien mino­ri­tari, és el que ha fet créixer el movi­ment i és el que el fa impa­ra­ble. Pot­ser que algú ho expli­qui a Macron, Merkel... i, és clar, a Sánchez.