100 anys de valencianisme

La matinada de l’11 de novembre de 1918, en un vagó de tren aparcat al bosc de Compiègne, els representants de les potències aliades van signar l’armistici amb Alemanya. Era la fi de la Primera Guerra Mundial. Tres dies després, el 14 de novembre, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar a la primera plana i en un lloc preferent una Declaració Valencianista que anava precedida d’un article, a tres columnes, titulat “Valencianisme”. És l’origen del valencianisme polític, empeltat amb catalanisme de Prat de la Riba. Si el 1908 havia estat fundada la Joventut Valencianista (JV), el primer grup polític obertament nacionalista, derivat del Centre Regionalista Valencià, el 1918 es va formar la Unió Valencianista Regional (UVR) amb antics membres de la JV, encapçalats per Ignasi Villalonga, Salvador Ferrandis i Eduard Martínez Ferrando, i amb la complicitat de la Lliga Regionalista de Cambó. La JV i la UVR van impulsar aquesta Declaració Valencianista, que va rebre el suport tant de sectors burgesos com del valencianisme republicà i d’esquerres. Fins i tot va repercutir en el blasquisme, ja que una part dels joves radicals van crear la Joventut Republicana Nacionalista.

La Declaració era senzilla i concreta alhora. Constava de vuit bases, seguint l’esquema de les famoses Bases de Manresa. Els redactors del text, Eduard Martínez-Sabaté, Ignasi Vilallonga, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis, Maximilià Thous i Lluís Cebrián es van encarregar d’explicar què perseguien en una sèrie d’articles que també va publicar La Correspondencia de Valencia entre el 16 de novembre i el 7 de desembre. Per primera vegada es declarava, a la segona base, el dret dels valencians a formar un estat amb constitució pròpia, dins la Federació Ibèrica. “Esta personalitat [valenciana], pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.” Villalonga va ser l’encarregat d’escriure l’article en defensa d’aquest punt de la Declaració, afirmant que “Espanya no és una nació, és tan sols un estat”, manifestant-se defensor d’un estat valencià, entès a la manera federal, regit per un Estatut d’Autonomia que implantés una assemblea parlamentària escollida democràticament i un poder executiu escollit per sufragi directe, sense descartar la federació o integració amb altres estats de la federació, en una clara al·lusió a Catalunya, i sense defugir “les conseqüències que este fet [la federació catalana] poguera portar”.

En aquests 100 anys, el valencianisme i el catalanisme han seguit una evolució molt diferent. D’amor i odi, es podria dir. I el País Valencià es va convertir durant molts anys en la frontera on es dirimia la batalla entre Catalunya i Espanya. La pressió espanyolista sobre el País Valencià és la que s’hauria volgut aplicar a Catalunya. A més fortalesa del catalanisme, més forta era la força de l’Estat per convertir València en un platja de Madrid, en aquell “Levante feliz” que oferís noves glòries a Espanya, despullat de les referències col·lectives pròpies que li quedaven després que la desfeta, manu militari, per dir-ho a la manera de l’enyorat Alfons Cucó, del segle XVIII comportés el trencament de la valencianitat. En vespres de la formació dels estats contemporanis, el País Valencià va patir molt més l’envestida de l’espanyolisme que no pas els altres territoris de parla catalana. I tanmateix, ha sobreviscut.

El segle transcorregut des d’aquella germinal Declaració ha estat demolidor. Espanya ha viscut dues dictadures i una Guerra Civil que van estar a punt de destruir-ho tot. Però és que, un cop recuperada la democràcia, l’espanyolisme es va empescar una particular batalla amb l’objectiu d’esclafar el valencianisme, condicionar l’esquerra i aïllar el País Valencià de Catalunya. Es tractava, mitjançant l’ús de la violència, de fracturar la societat valenciana per fer impossible consensuar un projecte polític comú. El PSOE i el PP van rematar la feina, mentre el nacionalisme català es tancava en la seva closca per evitar els efectes d’aquella monumental operació de desnacionalització. I això ha estat així fins que el valencianisme va poder refer-se i recuperar la iniciativa política que havia perdut davant el caciquisme corrupte dels partits del règim del 78.

El procés sobiranista de Catalunya no ha tingut cap efecte contagi sobre el País Valencià. De fet, s’ha reforçat la tradicional ignorància entre els dos pobles de cultura germana. El País Valencià ja no és com era el 1918 i el valencianisme actual no s’assembla gaire al sobiranisme català. Té uns altres objectius, defensa uns altres interessos. I així havia de ser, suposo.