De set en set
Una planta d’alfàbrega
Totes les cuines del món haurien de tenir, com a bandera, damunt el marbre, o en qualsevol espai preferent, una planta d’alfàbrega. No hi ha millor companya que una mata d’alfàbrega per ser admirada, flairada i, finalment, consumida. És una herba d’una simplicitat rotunda però d’unes virtuts extraordinàries que la doten de la capacitat d’enamorar tots els sentits. I viure al costat d’un ésser que desprèn amor és glòria.
En aquest país de brots de julivert, l’alfàbrega ha d’obrir-se pas necessàriament, de mica en mica, a passes petites, demanant permís per no ofendre, pessigant el sentit comú i el bon gust, com pessiga el seu perfum el palmell de les mans quan algú acarona la verdor de les seves fulles.
Una truita per sopar batejada amb quatre fulles d’alfàbrega arrencades de la mata és una menja sanitària. Una llossada de pasta acabada d’escórrer de l’aigua bullent es converteix en un requisit de pobres si és tocada pel perfum de la planta fresca. I pel gaudi dels rics? Pels rics que tenen pinyons, nous, alls, oli, formatge, sal i, evidentment, un manat d’alfàbrega; la salsa que resulta de trinxar tots aquests ingredients no té rival que li faci ombra. El condiment a base de tomàquet és uniformitat, el pesto és caràcter!
No hi ha generositat més gran que la d’una planta oferint-se cada dia per ser consumida. Només hi ha una manera d’estar a l’altura d’un regal tan sublim: cuidar, com si fos la nostra mare, la mare natura que ens la regala.