Pobresa d’idees (1)

Els partits polítics catalans són pobres en idees quan es tracta d’elaborar el seu programa econòmic. També són pobres en aquest sentit els partits sobiranistes, però en aquest cas deixo el comentari per a la setmana vinent.

Els partits polítics es guien sobretot pels sentiments. I sovint, un sentiment que està vinculat a una persona determinada que ha dit coses que han caigut bé a qui l’escoltava. La distinció es fa entre partits de dretes i d’esquerres, però amb uns conceptes econòmics que no defineixen gran cosa.

Comencem pels partits de dretes. Els seus votants se senten propers al capitalisme com a sistema econòmic –que permet al pobre convertir-se en ric–, en el qual es troben còmodes. Amb fortuna heretada o guanyada amb esforç o sort, s’adonen que han aconseguit una ascensió social que els ha situat al primer o segon nivell de l’escala social.

Reben un tractament allí on van, els obren la porta amb respecte, discuteixen sobre la cartera de valors amb el seu banquer, tenen una segona residència a la Costa Brava i consideren que la societat està ben estructurada tal com està. Si tenen un negoci en marxa, han de procurar aconseguir treure’n el benefici màxim, tal com els van ensenyar a l’escola de negocis. El personal és tan sols un element més de la cadena de producció.

Els qui voten partits d’esquerres consideren que els treballadors s’han d’esforçar a aconseguir treball segur i indefinit, augmentar el salari i les pensions, millorar la seguretat en el treball i unes vacances ben pagades. Tenen sentit de classe, això sí. Les millores laborals depenen sobretot de la voluntat de l’empresari. Pocs d’ells saben llegir correctament un balanç. En els primers anys de la democràcia, el PSC i el PSUC tenien uns programes econòmics a curt termini i uns altres a llarg termini, diferents però entenedors.

Actualment les polítiques econòmiques dels partits que s’alternen en el poder a Espanya només difereixen a accentuar o no la política social i poca cosa més. Per exemple, augmentar el salari mínim o regular les llars amb pobresa energètica. Qui ha sentit parlar del moviment cooperatiu, per exemple? O d’unes escoles professionals que posin en evidència el talent dels treballadors? La vaga és la primera arma que tenen els partits d’esquerra contra la classe capitalista que dona suport als partits de dretes; però, no en tenen cap més?

Vaig viure 37 anys de dictadura franquista, que em va ensenyar ben poc sobre la política econòmica dels partits de dretes i d’esquerres, però en la clandestinitat aquells que se sentien d’esquerres tenien més idees de les que tenen ara. I els que s’integraven en moviments de dretes somiaven una política més liberal, que els permetés exportar i conèixer el món, amb l’ajut d’unes institucions públiques que els donaven suport però que no intervenien en el seu negoci.

Ser de dretes o d’esquerres no vol dir gran cosa si al darrere no hi ha un programa econòmic i un partit polític o una institució amb voluntat i capacitat. Els d’esquerres haurien de ser els primers a donar lliçons d’ètica al votant de dretes. El capitalisme no encaixa gaire en el moviment de la mare Teresa de Calcuta. Hi ha pocs banquers canonitzats. No crec que els Rockefeller poguessin dir, en morir, que havien passat a millor vida.