Ludopatia

Era diputat al Parlament. Encàrrec d’ofici: rebre els representants del col·lectiu de persones afectades per la ludopatia: tant les que havien treballat a fons per a la seva rehabilitació com familiars d’afectades i afectats pels estralls que provoca, en l’ara i en l’avui del meu petit país, la ludopatia, definida com a “trastorn de la persona que es veu obligada, per una urgència psicològicament incontrolable, a jugar i a apostar, de manera persistent i progressiva, afectada de forma negativa la seva vida personal, familiar i vocacional”. Si he estat víctima d’altres addiccions, confesso que mai, ni de petit, no m’he sentit cridat per la ludopatia. Fins i tot llegia, amb un cert escepticisme, novel·les com ara El jugador, de Dostoievski. Des de 1980, la Societat Americana de Psicologia l’inclou com a trastorn mental greu. Més tard he sabut que existia l’Acencas (Associació de Centres Catalans d’Addiccions Socials).

Va ser, però, en aquelles visites quan em vaig sentir colpejat per dins: el dolor, a estones amb sensacions frustrants d’impotència, de les persones víctimes de la ludopatia, que no feien teatre i que se sentien poc escoltades pels poders, m’ha anat creixent, amb el temps, fins al punt de sentir-me estafat per la quantitat d’anuncis televisius que estimulen els/les oients a la pràctica d’un joc no gens innocent, que els pot marcar per sempre... com a persones i per un nou entorn familiar. He plantejat el tema en les reunions periòdiques de la delegació espanyola de Transparency International. I res de res. Llegeixo que el Fòrum d’Entitats de Persones Usuàries de l’Audiovisual del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) exigeix límits a la publicitat dels jocs d’atzar en línia. No és una urgència ben i ben patriòtica?