‘Reset’ i catarsi

És molt difícil decidir quin full de ruta toca ara quan estem a les portes del judici als nostres presos polítics i mentre continuem tenint polítics a l’exili. I no ajuda, precisament, i és del tot intolerable els estira-i-arronsa que últimament estan protagonitzant les forces polítiques sobiranistes, al que hem d’afegir la falta de coordinació i d’estratègia conjunta d’aquests amb els representants de la societat civil. S’ha perdut la unitat estratègica que en moments clau del Procés ens havia fet possible avançar.

Davant d’aquesta delicada situació caldria d’entrada no repetir errors del passat. Tot el contrari, n’hauríem d’aprendre i actuar en conseqüència. Caldria prioritzar, per tant, pel que fa a qualsevol decisió estratègica que aquesta tingui un clar sentit d’estat, ja que hem d’assumir, una vegada per totes, que l’Estat espanyol existeix. No són uns aficionats i tenen, més que mai, tots els seus aparells i estructures treballant per defensar la unitat territorial i nacional de l’Estat i posar fi de soca-rel al Procés. Hem de ser conscients, també, que existeix un nacionalisme d’estat consolidat com una casta que impregna totes les estructures i estaments d’aquest: l’administració central, el poder judicial, la seguretat, la defensa, el poder econòmic, etc. No representen tot el poble espanyol però sí la seva classe dirigent, que només pregona una estratègia, la de l’assimilació nacional, i descarta qualsevol intent o iniciativa de fer possible la idea d’una Espanya realment plurinacional. Un estat que alhora impedeix qualsevol alternativa a aquesta Espanya del “Todo por la Patria” i ens nega el dret d’autodeterminació.

Hem de ser capaços, per tant, de fer catarsi. És evident que s’han comès errors. Un dels més greus va ser actuar amb una certa irresponsabilitat en relació amb la creació de les estructures d’estat. No pel que fa a la cúpula dirigent, sinó més aviat pel que fa al segon i tercer nivell de presa de decisions, que en el moment clau van actuar irresponsablement i fins tot diria que amb certa incompetència. I el més greu de tot plegat, que aquests hi continuen sent mentre que els seus caps ho estan pagant amb la presó o l’exili.

Així doncs, ara és el moment de reelaborar la unitat estratègica perduda de cara a afrontar el judici als nostres patriotes presos polítics i aconseguir revitalitzar el Procés per tal de preparar el segon assalt cap a la República catalana. A tot això, hem d’afegir-hi la dificultat d’acció que representa el fat que, molt probablement, en els propers mesos haurem d’afrontar diversos processos electorals. Per això, hem de posar fi a tot tipus d’enfrontaments interns i deixar de reclamar com la gran solució màgica la creació d’una força política independentista única que ens ha de conduir, guiats per un messies, cap a la independència. La força del sobiranisme català rau, a diferència d’Escòcia i el Quebec, en la seva pluralitat, que la fa sumar. Sumem, doncs, espais polítics i treballem per arribar a aquell electorat que ens permeti eixamplar la base entre els sectors de centredreta hereus del pujolisme i entre els comuns sobiranistes. Traiem profit de la part més positiva del Procés, que és que més de dos milions de catalans hagin desconnectat del projecte espanyol. Aquests són uns fonaments indestructibles.

Tot i això, em reafirmo que també és cabdal governar el dia a dia. Ser capaços de tirar endavant el país amb els minsos recursos de què disposem. La imatge de la trobada del vicepresident Aragonès i els exconsellers d’Economia Andreu Mas-Colell i Antoni Castells, i el missatge que en va sortir de la trobada: “Cal enfortir el dia de l’economia catalana”, ens ha de marcar el camí a seguir. Hem de ser capaços, també, de revertir les retallades en els nostres serveis bàsics i ens els salaris de la funció pública per tal de mantenir l’estat del benestar, així com de blindar el nostre model de sanitat, educació, seguretat, mitjans de comunicació, etc. que amb molts d’esforços hem aconseguit construir.

En resum, deixem que el govern gestioni el dia a dia i exigim al Parlament i als partits polítics que tirin endavant amb el Procés, tot assumint que en poden patir les conseqüències, però que per això van ser escollits. I això s’aconseguirà negociant amb l’Estat i aconseguint mantenir la internacionalització del Procés. I tot plegat ho hem de fer sense fer ni un pas enrere.