Pluja

A Califòrnia han tin­gut foc; al Baix Empordà, pluja. Jo també vaig anar a veure el Daró, el riu del meu poble, i vaig fer anar la càmera del mòbil, men­tre la gent que tenia a prop feia també foto­gra­fies i comen­tava tot el que veia. M’hi vaig afe­gir. No es pot ser de poble sense ser del poble. Sem­blava que l’aigua s’ho hagués d’empor­tar tot. Com que no hi ha tan­tes lle­van­ta­des com diuen que hi havia abans, de moment l’aigua ja s’ha endut algu­nes parau­les. És per això que la gent que tenia a la vora diu que ha bai­xat el Daró i no que hi ha hagut una daro­nada; que pateix perquè hi hagi una inun­dació, i no un enai­gat; que diu que a casa seva hi ha gote­res, i no dego­ters. Morts els últims page­sos de matxo, carro, fanga, xapo i podall, ja ningú no diu parau­les com rei­xort, ullal o aigua­moix. Els rius ja no van de gom a gom, sinó de banda a banda. L’aigua ja no regolfa. Les fonts ja no s’estron­quen. Hi ha massa gor­gues que s’han eixu­gat. Els rius es des­bor­den i no es tren­quen. I si hi ha algú que encara diu tot això, temps al temps, aques­tes parau­les s’esvai­ran tan de pressa com l’aigua que ha dut el Daró aquests dies. O tal com deia aquell repli­cant de Blade Run­ner, “es per­dran en el temps com llàgri­mes en la pluja”. Sí, en el món líquid d’avui tot se’n va aigua avall, lle­vat de la Cons­ti­tució, de la monar­quia, d’en Pepe Bor­rell i de la crosta eterna d’Espa­nya. I, com que la gent ho sabem, deu ser per això que els més atre­vits s’afa­nyen a nave­gar amb caiacs, plan­xes de surf, tau­lons o bar­ques apro­fi­tant que hi ha aigua. Convé no dei­xar esca­par el moment, no fer cas del que diu la gent mode­rada o gran, encara que tot sovint sigui la mateixa cosa. Si hi hagués neu, trau­rien els esquís. Si hi hagués foc, l’encer­cla­rien. Si fes vent, arren­ca­rien el vol. Si hi hagués urnes, vota­rien.