La reunificació catalana

Ens estem reunint, reunificant, això és el que fem el poble català. Diguem-ho clar. Ens costa dir-ho pels cops i les patacades que hem rebut i rebem quan gosem dir-ho en veu alta i clara. I els colpistes ens diuen que som nosaltres els colpistes. Ens estem reunificant. Diguem-ho ja. No som els separatistes catalans, som reunificadors catalans. Hem resistit resilientment. Recuperem els mots i no permetem que ens tergiversin la realitat.

Ja no som massa amorfa i vulnerable. Ja no ho som des que persona a persona, ànima a ànima, ens estem unint. Aquí rau la nostra vera força que ens ha permès fer tot el que va culminar en el demòtic U d’Octubre. És la nostra convicció, la nostra decisió i la nostra unió. I vet aquí, ara som, de fet sempre ho hem estat, ànima col·lectiva que defuig tant com pot les consignes totalitàries de la unitat de destí en l’universal. Sabem que per no desaparèixer hem de seguir el combat i fer-lo unint-nos amb ànim d’unió. Potser ens fa angúnia dir unió, condicionats com els gossos de Paulov. Encara tenim aquesta paraula associada al Duran i no diem popular potser perquè és el nom que s’ha quedat i ha fet malbé un partit autoritari i violent contra el poble català, malgrat ser recuperat amb encert per un partit format més recentment batejat com a antisistema pels partits del sistema. Unió i popular són paraules que hem d’anar recuperant i anar integrant per quan diem allò que volem dir, amb precisió.

En el combat, la part adversa ens assigna mots totalitaris i ens anomena “colpistes”, “separatistes”, quan el que som és “unionistes” de mena. No fem altra cosa que anar-nos unint amb l’esperança d’organitzar-nos i arribar a governar-nos millor. La unió del poble fa por. I fa por no només a l’adversari, que en aquest cas no és ningú més que qui busca eliminar-nos tot i que no pot. I no pot perquè, encara que no gosem dir-ho, des del 2006 i el 2010 i a partir del 2012 sobretot, ens hem conegut i ens hem reconegut com un ver poble. Som un poble ben viu i, malgrat que ens han volgut prendre els mots, no hem defallit, hem resistit i tenim com a nord la bella Unificació, la unió popular, el consens.

En definitiva, recuperem els mots que encara no són nostres, els que ignorem o els que ens fa vergonya usar. Només recuperant-los despullarem la coacció i desfarem la repressió i la ignomínia. No eixamplarem cap base seguint el seu violent joc mental i emprant els seus mots. No som separatistes, no ens separem de ningú, nosaltres ens unim... i ho fem a través del consens, convidant a tothom a fer una societat per viure millor. Els colpistes són els qui ens colpegen, físicament i anímicament, quan practiquem la democràcia i respectem la força del poble.