Arbitrarietats

En tots el llocs i èpoques es cometen arbitrarietats, es cometran i possiblement involuntàriament. Algunes es produeixen perquè la complexitat en el desenvolupament d’una norma no té en compte, perquè és molt difícil tenir-ho tot controlat, algunes situacions que no estaven previstes. Altres es produeixen perquè en determinats procediments la tecnologia falla en algunes casuístiques i els programadors no han previst totes les variables d’un determinat programa informàtic. També hi pot haver la discrecionalitat de la persona responsable de controlar el compliment d’una determinada norma, la seva bona fe, el coneixement que en té, el grau de consciència de la seva actuació, de la justícia, etc. Quan les raons se sumen, el problema passa a ser greu per les conseqüències que arriba a tenir en els ciutadans que les pateixen. Això, i semblant, està passant a Salt, amb la creació de la zona blava de la Coma Cros. El control es fa amb les dues modalitats, en moneda i en virtual a través d’una aplicació informàtica iParkMe. A Salt i arreu, quan l’import depassa el límit de la jornada, la quantitat pendent s’acumula al primer tram hàbil del dia següent. A qui paga en efectiu li surt un paperet on recull l’hora d’inici i de final del seu aparcament. Quan ho pagues a través de l’aplicació del mòbil, a l’avançada, la cosa ja no funciona així. Els exposo el meu cas. Quan arribo al matí abans de l’hora d’inici de la zona blava, que a Salt és a 2/4 de 10, si hi arribo un quart abans perquè la teva feina t’hi obliga, et calcula les dues hores des d’aquell moment i no des de l’inici del temps de zona blava malgrat que la zona encara no està activa. O sigui que el límit de dues hores d’aparcament, se’m redueix a una hora i quaranta-cinc minuts. A dos quarts de dotze quedes fora d’horari. M’acaben d’estafar quinze minuts i a sobre em multen. Aquí sumem l’error informàtic i la diligència recaptadora de l’empresa concessionària del servei amb el desconeixement dels responsables municipals. Però el cas real és encara més rocambolesc. Si pago remotament a partir de l’aplicació, em passa que mentre jo pago, el diligent vigilant comprova en aquell mateix moment que no hi ha tiquet pagat i em multa. Et trobes, finalment, pagant les dues hores i amb la multa per no haver-ho fet. El sentit cívic, en aquest cas, és penalitzat. Els catalans ho definim clarament: cornut i pagar el beure. El vigilant diligent, coincidint multa i pagament de la zona al mateix minut, diu no saber-ne res. Ell només té una aplicació, també, i fa el que diu en aquell moment la maquineta que porta a la mà. El superior diligent del vigilant diligent diu que no és un tema seu ja que la multa ja està posada. El diligent tècnic de l’Ajuntament només hi va uns dies a la setmana, no tots. Ningú sembla saber-ne res. Aquí ja tenim tres arbitrarietats sumades o suma de casualitats.

Anem a pams. Aquests aparcaments funcionen per concessió administrativa de la qual l’Ajuntament n’és el titular i per la qual cobra un cànon. El responsable n’és també el regidor de Serveis Viaris. Uns despropòsits que no existirien, suposadament, si hagués pagat en efectiu. Quan s’aplica la tecnologia et poden passar dues coses, que et trobis que aquesta no està ben ajustada o que la persona que la interpreta li importi un rave, o les dues. El problema és que complir també passa factura. Són aquelles arbitrarietats que només les poden resoldre aquells que en tenen la competència. La queixa la vaig exposar en temps i forma al regidor corresponent de l’Ajuntament de Salt. Ara veurem si se la miren, si l’analitzen, si la comproven i si em traslladen una resposta convincent que no hauria de ser altra que corregir el programa informàtic, retornar els diners pagats al ciutadà i demanar disculpes. Aquesta seria la resposta raonable, però en això de les arbitrarietats aquest adjectiu no sempre s’aplica.