Quadern d’economia
Francesc Cabana
Pobresa d’idees (i II)
Les idees, o venen del poble o dels partits polítics. Si venen dels partits polítics són aquests els que han de convèncer que les seves idees són les millors, d’acord amb un programa que presenten. Deia la setmana passada que hi havia una mancança d’idees en els partits polítics i que sovint els electors votaven pensant més en unes persones que els inspiraven confiança que no en un programa poc elaborat.
En el cas del moviment sobiranista, aquest ve de baix més que de dalt. Hi ha partits que han assumit el sobiranisme en veure que no hi havia alternativa vàlida. L’Estatut del 2010 va ser escapçat pel Tribunal Constitucional i del concert econòmic a la basca, ni parlar-ne. Aquestes actituds es mantindran, mani qui mani a Madrid. Aleshores l’onada que arriba de baix empeny els partits a demanar l’autodeterminació. Si el resultat fos favorable, la sortida seria la creació d’un estat propi, amb la força suficient per capgirar la força de l’Estat espanyol i convèncer els estats de la Unió Europea.
Els sobiranistes tenim un sentiment fonamentat en arguments històrics, culturals, econòmics i socials per demanar un estat propi. Difícilment es poden negar. Parlaré només dels arguments econòmics.
D’entrada, voldria recordar un fet, si comparem la relació Escòcia-Gran Bretanya amb la de Catalunya-Espanya, que es posa sovint com a exemple. S’oblida una cosa prou important. Escòcia és un país relativament pobre, que només disposa del petroli –l’scottish oil, amb uns jaciments mig esgotats–, el whisky, el conjunt industrial de Glasgow, els ramats que pasturen les high-lands i l’atractiu turístic del monstre del llac Ness. El resultat és que la Gran Bretanya ha de pagar anualment molts diners per equilibrar el balanç amb Escòcia. Totalment a l’inrevés de la relació Catalunya-Espanya. Aquesta treu molts diners de Catalunya en forma de balança fiscal deutora, de projectes econòmics oblidats que depenen de l’Estat, de compromisos que no es compleixen, d’aplicacions del 155 –desconegut pels catalans fins fa tres anys i més conegut que la Monyos en l’actualitat–, i en definitiva d’un estat centralitzat. La independència de Catalunya faria molt de mal a l’economia espanyola.
Enyoro un estat independent català per un motiu ben clar –perdoneu el rodolí–. Per primera vegada a la història Catalunya podria configurar una economia pròpia, al servei dels seus habitants, sense necessitat d’autoritzacions administratives madrilenys, ni d’adaptació a “planes nacionales españoles”, i disposar dels seus diners. El que sí haurem de tenir en compte és que la independència –que arribarà tard o d’hora– s’haurà de rascar la butxaca durant un temps per a compensar el mal que pot suposar per a Espanya la sobirania catalana. Els lligams amb Espanya continuaran essent intensos, tant a nivell personal com comercial.
No tinc cap dubte que els catalans sortiríem guanyant amb un estat independent. S’acaba de publicar una història mundial de Catalunya. Estic convençut que l’estat català magnificaria i sobretot faria més visible el talent econòmic, cultural i social de Catalunya. Ja em perdonaran la falta de modèstia, però és que penso en la Catalunya del futur, la dels meus fills, dels meus nets i dels altres, catalans d’arrel o immigrats. Catalunya sempre ha estat un país mestís i això és bo.