Vaga de metges

Tenim en vaga el personal sanitari de primera instància. Com que el govern està només programat per declarar o implementar la desdibuixada República i no per administrar els problemes de cada dia, que són problemes que cada dia l’agafen per sorpresa i com si no haguessin de ser possibles, la seva reacció pel drama que la vaga manifesta ha estat de “perfil baix”, per dir-ho misericordiosament. El president Torra no deu haver trobat entre els clàssics dels anys trenta un passatge que s’adigués amb la situació. El Departament de Salut ha pronunciat paraules evasives, almenys fins a l’hora d’escriure aquest article. El de Cultura n’ha emès unes quantes de les poesies que cada dia posa a disposició dels incondicionals però cap no es refereix ni metafòricament a la vaga. Ara és de metges. Demà serà de mestres, o de mossos, o de qualsevol sector del servei públic. Els exiliats a Bèlgica, que mantenen una autoritat si més no moral i que sempre són tan loquaços, tampoc han piulat o tuitejat res, i això que entre ells es troba un exconseller de Salut. La política ha d’acompanyar la gent: l’agent i la pacient. El portaveu de Junts per Catalunya ha carregat les culpes a “Madrid”, que no aporta diners. D’acord, i per això, com diu, aspirem a la independència. Però la Generalitat disposa de diners, de molts diners, i tot és qüestió de prioritzar-ne els usos. La sanitat, l’escola, la seguretat i el benestar general han de passar davant d’altres objectius. Les delegacions que la Generalitat obre a l’exterior, ¿com divulgaran d’entrada la sanitat de Catalunya, que havia estat “la millor del món”, si es troba depauperada? Entre els pacients que han anat als centres d’atenció i els han trobat aquesta setmana desatesos hi ha els que s’han incomodat, els que s’han resignat i els que han entès que el personal de la bata blanca els va a favor perquè lluita per atendre’ls millor. El govern n’és menys sensible? Estic indignat i se’m nota, perdonin. Ja m’agradaria conservar la flegma, parlar de mongetes del ganxet, del cafè o del difunt Bertolucci. “Yo sé bien que los hombres no lloran pero hoy no me pude aguantar”, deia una cançó, no sé si d’una sarsuela, que de petit sentia a la ràdio.

Criticar “els meus” dona raons i ales als adversaris? No passin ànsia: com que tenim una oposició només programada per enfrontar-se al govern independentista i “republicà”, la vaga també ha agafat de nou i balbucejant l’oposició. Estem ben desemparats. A més a més: jo amonesto “els meus” precisament perquè són “els meus”, i desitjo que es corregeixin. Ningú no renya els fills dels altres. Així no s’eixampla la base. Aquests administradors no convencen ningú de les bondats de la independència i la “República” que ens han de facilitar i governar.