Tot esperant el moment

A vegades sembla que ja no sigui lícit parlar de tot, que ja no queda espai per a una mirada crítica amb qui va gestionar el poder català abans que la fúria de l’estat es despertés i situés la lluita per la democràcia i els drets més elementals com la primera de totes les trinxeres; que els retrets a qui ara gestiona els fràgils, desmenjats i magres pressupostos nostrats, o a qui els va gestionar abans que tot s’esdevingués, ja no siguin legítims. Diuen que no podem multiplicar els fronts i que no ens hem de mirar de reüll quan parlem del passat o del futur perquè aquests són mals que no volen soroll i que ara ens hem de concentrar en el combat essencial. Els que ho diuen, però, no s’adonen que si això fos així, Ciudadanos, que és la concreció organitzada dels nostres pitjors dimonis, podria tenir raó en algun dels seus postulats i que déu em perdoni.

L’impuls que justificava la suspensió o l’ajornament de totes les causes, ens va portar fins l’1 d’octubre, quan més de dos milions de votants van emprendre amb esperançada determinació el camí de la desobediència que fins aleshores se’ns havia proposat d’un forma una mica vergonyosa. I després, ja saben, una repressió brutal, indigna i il·legítima va fer que el dia 3 s’aplegués encara més gent i encara més raons per a la ruptura. I finalment... també és sabut: la paràlisi generada per la por d’una reacció encara més sagnant de l’estat o per la por que el nostre destí quedés en mans dels carrers, d’una ciutadania miraculosament organitzada que ho podia subvertir tot. La repressió senyoreja desinhibida i rancuniosa però la desobediència que la va convocar s’ha desactivat. Podíem haver intentat allò de la retroalimentació, de convertir-la en palanca com fan tots els moviments que opten per la desobediència, però els presos són a la presó i nosaltres desconvocats. Es veu que ja arribarà el momentum.

Mentre no arriba, però, tenim tot el dret de dir que els metges tenen raó, que les retallades van ser també ideològiques, que l’austeritat, les reformes laborals, la necessitat de reduir la societat del benestar i aprimar el sector públic, són mesures polítiques amb pares i una determinada voluntat. La que animava les privatitzacions o les externalitzacions que allunyen els pressupostos públics del control públic i els aproximen a la corrupció i als directius amb nòmines d’escàndol. La que desconfia dels treballadors però mai pensa que qui dirigeix pot ser pervers o arbitrari. Els metges tenen raó i els mestres, si es mobilitzessin, també en tindrien. No serà fàcil perquè la de la identitat és una glàndula tan poderosa com manipulable, però si algun dia s’arriba a la conclusió general que la ruptura amb el règim del 78 i el camí cap a la república ha d’incloure la ruptura amb el sistema de poder polític, econòmic i mediàtic que, aquí i allà, han provocat la destrossa que tenim a la vista, potser ens en sortirem.