Cent anys després

París, 11 de novembre del 2018, 11 del matí. A l’entorn de l’Arc de Triomf, i força més enllà, tot s’ha paralitzat per glorificar els cent anys de l’armistici de la Gran Guerra. El president Macron recita un discurs solemnial, enravenat, hieràtic, i setanta caps d’estat i de govern l’escolten immutables, a més de la gentada que omple l’avinguda dels Champs Élysées.

Es fa un gran homenatge als “poilus” de la Primera Guerra Mundial i, dels milions de morts, ferits i mutilats, el president francès en pronuncia un nom: Augustin Trébuchon, que va ser, diu, l’últim mort d’aquella gran guerra. I els francesos, tan entusiastes de la literatura emfàtica (només han de veure les seves cartes de restaurant), ho expliquen als diaris: onze de novembre del 1918, sona el clarí anunciant el final de la guerra. Són les onze del matí. L’última bala alemanya és fatal per a aquest soldat de la Losera que no ha pogut sentir el toc final, i que ha sobreviscut a quatre anys d’una de les guerres més funestes de la història. Són les onze menys sis minuts de l’11 de novembre del 1918 a la regió de les Ardenes quan el soldat Trébuchon, com cada dia, sota el foc de la metralla alemanya i el tro de l’artilleria que l’ensordeix, corre a portar la sopa als companys de trinxera. De sobte i en plena cursa, una bala enemiga al cap el fa caure fulminat. Tenia trenta-nou anys.

El president Macron, en el parlament a la mateixa hora de la mort de l’últim soldat, homenatjava la tràgica ironia del destí que fa que una vida sigui estroncada per un tret deu minuts abans de l’armistici. El president francès parlava amb extrema cura perquè la circumstància ho exigia: s’estava celebrant un armistici, de fet una victòria contra l’enemic que capitulava, però calia no parlar d’enemics o adversaris, fins i tot evità molt curosament la paraula guerra. I és que la guerra és la tècnica de culpar els soldats enemics de totes les crueltats imaginables, tècnica que forma part del material bèl·lic tant com la munició, els avions o els tancs. No es pot fer coordinar la guerra amb la raó i amb el sentiment de justícia; la guerra demana un estat d’exaltació sentimental, vol apassionament per la causa pròpia i odi envers l’enemic. I tot això és el que obviava Macron, que uns moments abans s’havia besat amb la cancellera Merkel, precisament. En el parlament hi destacà el paper dels “enfants morts pour la France”, tot plegat embolcallat pel sagrat escenari dels Champs Elysées. Per als vells grecs, els camps elisis acollien, després de morts, els herois i les ànimes virtuoses. Per als francesos, també.