On és el que no protesta?

Hi hagué un temps, de fet durà uns quants anys, que hom creia força en el govern si era del seu color o de la seva simpatia o no, i els mecanismes implantats per a la recaptació dels impostos i de la quantificació de les despeses anuals, tot i que poques vegades històricament els Presupuestos del Estado s’han complert. La repetida comèdia de l’entrega dels pressupostos generals de l’Estat acabats –és un dir!– per part de la presidència de la comissió d’economia del ministeri corresponent, fa fins i tot una mena de tristor pensar que si hi ha sort alguna part del pressupost s’assemblarà a la realitat. Dubto que hi hagi algú qualificat en l’especialitat que, en acabar l’any, tingui la moral de recollir les dades i veure les partides més importants, fins a quin punt s’han assemblat a les reals. S’ha de tenir confiança en els reiets del moment que administren els cabals per a les nostres necessitats col·lectives. Aquesta setmana hi ha hagut al carrer la protesta dels professionals metges al serveis de la sanitat pública, per la falta de temps en l’atenció mèdica primària als peticionaris d’aquesta. Parlen d’unes xifres de visites diàries que atenen que fan feresa. Com es pot diagnosticar amb un temps semblant, si el pacient és un infant o, a l’inrevés, un vell decrèpit? A la resta ha de ser també molt difícil, però almenys el facultatiu té un interlocutor més o menys vàlid que la gent gran o menuda. Això per una part. Amb tot, les millores salarials són les reines de la festa. Ara bé, pel que fa a la retribució, penso que, tal com es va veient, la situació econòmica del país no és un problema de pressupost en absolut; és el problema major amb què es va lluitant un any rere l’altre: Catalunya en alguns aspectes es mou amb un pressupost insuficient, indigne i curt d’acord amb el que aporta a les arques d’Hisenda. Universitaris i professors associats s’han afegit a les reivindicacions, per un costat; per l’altre, el cos de Bombers de la Generalitat, i per inèrcia. Hom pensa: “S’haurà solucionat, o almenys pal·liat, el problema efectiu dels pacients que surten de la consulta sense cap convicció positiva? Jo crec que no! Els 100 milions que diu Sanitat que aportarà, a quants nous facultatius retribuirà i en quant podrà millorar la retribució de manera digna perquè mentre treballa no pensi en la família, les despeses domèstiques, o ha de pensar en els col·legues europeus no mediterranis. La Generalitat ha batut tots els rècords de velocitat, i divendres passat tots els mitjans airejaven el pacte amb la classe mèdica que calma, per ara, les necessitats d’un bon servei d’atenció exterior als malalts o bé als presumptes. El procés ha estat curt i esperem encertat. La solució sanitària hauria d’ésser molt més àmplia, i no es veuen per enlloc les millores. La Generalitat no els pareix, els mitjans: sols els administra.