vagadefam.cat

Fa res­pecte, molt res­pecte, la decisió que han pres Jordi Sànchez i Jordi Turull. Em ve pell de gallina només de pen­sar-hi. Però no puc estar-hi en con­tra. Perquè el que està pas­sant a l’Estat espa­nyol és molt gros, tan gros que ha fet deci­dir aquests dos dels pre­sos de Lle­do­ners a pren­dre la mesura de pro­testa més extrema i dràstica que ens podíem ima­gi­nar. No m’ho hau­ria pen­sat mai, que arri­baríem a aquests extrems. Però, és clar, tam­poc em podia ima­gi­nar mai que per posar unes urnes, els nos­tres diri­gents aca­bes­sin a l’exili o a la presó. De manera que ara, des d’ahir, en aquest país (gràcies al del cos­tat, és clar) ja no tenim només pre­sos polítics i exi­li­ats, sinó que tenim pre­sos en vaga de fam. I una vaga de fam que no la fan ni per rei­vin­di­car un millor tracte a la presó ni per dema­nar la lli­ber­tat, quan des de fa més d’un any són en presó pre­ven­tiva (pre­ven­tiva!), sinó que sim­ple­ment (o no tan sim­ple­ment) fan vaga de fam (vaga de fam! vostès saben el que és!?) perquè el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal els res­pon­gui els recur­sos d’empara que hi tenen pre­sen­tats. Nou recur­sos d’empara pre­sen­tats (nou!) i el TC no els n’ha res­post cap (cap ni un!). Diuen els advo­cats que aquesta és manera que té el TC per blo­que­jar que el cas arribi ràpid al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans. M’escan­da­litza. I tot i que el pri­mer que citem quan par­lem de vaga de fam és Xiri­nacs o Gandhi, a mi el pri­mer que em va pas­sar ahir pel cap és Bobby Sands i el cas dels repu­bli­cans irlan­de­sos els anys 1980 i 1981. I per això pateixo. Pateixo però els entenc. Perquè aquesta és una mesura dràstica, extrema, que ahir ja cri­dava l’atenció de mit­jans de tot el món. Pateixo però els entenc. I entenc que a par­tir d’ara res ja no pot ser igual. I que les mos­tres de soli­da­ri­tat els han de ploure d’arreu, d’aquells que pro­ba­ble­ment s’hi suma­ran en els pro­pers dies (“y ahí lo dejo”, que deia aquell) i d’aquells que, sim­ple­ment (o no tan sim­ple­ment) se suma­ran al comp­ta­dor de suports que hi ha a la plana vaga­de­fam.cat. Neces­si­ta­ran, no se n’obli­din, el suport de tots vostès. No ens podem que­dar indi­fe­rents. Ni s’hi hau­rien de que­dar ni Sánchez ni el TC.