Keep calm
Pensar un país
Podríem parlar de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries, de la Maternitat, del Servei Meteorològic o del Geogràfic, de la introducció del mètode Montessori i la renovació pedagògica, de l’Escola Superior de Bells Oficials o de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, però també de l’impuls a la pagesia i a la formació professional i industrial, de la divulgació científica. Podríem parlar de carreteres i de la xarxa telefònica, o dels frescos de Torres Garcia al Palau de la Generalitat, però avui parlarem de la Xarxa de Biblioteques Populars, que aquest any commemoren el centenari. De la mà de Galí, Rubió i D’Ors van significar un decisiu pas endavant per dur la cultura arreu, amb criteris de modernitat i amb el referent anglosaxó com a punt de referència. Fa cent anys es van obrir les pioneres, les de Valls, Sallent, Olot i les Borges Blanques, i no es va poder completar tot el pla per les circumstàncies que ja sabem. El mateix Prat de la Riba definia així la idea de la Mancomunitat: “Que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.”
Cada vegada que hi torno, penso que no hem valorat prou aquest endreçament col·lectiu, aquesta fúria rectora que no solament va procurar fornir el país, és a dir, dotar-lo del que era estrictament necessari, sinó que va assentar els fonaments perquè Catalunya estigués al nivell, estructural i espiritual, material i intel·lectual, de les nacions més avançades. La tasca de la Mancomunitat, tot i els condicionants polítics i socials, va ser més decisiva que la de la Generalitat republicana, empesa per la dinàmica ideològica i bèl·lica. Per una raó substancial. Perquè va tenir la valentia primera de pensar un país. És en la labor adàmica de la Mancomunitat –com en el cas que ara ens ocupa, el de les biblioteques populars– on Catalunya va trobar refugi i va resistir la posterior ensulsiada nacional, cultural, lingüística.