Un altre any Pedrolo

“El canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú no els hi obligués, han escollit el paper de devorats.” Així començava una de les “cròniques colonials” que Manuel de Pedrolo publicava els anys vuitanta al Dario de Barcelona. No tenia pèls a la llengua per denunciar l’opressió política i cultural a què els aparells de l’Estat sotmetien Catalunya durant i després del franquisme, ni tampoc es tallava gens a l’hora de criticar intel·lectuals i polítics catalans acomodats en l’incipient autonomisme. I ho feia amb una rotunditat en els plantejaments i una ironia mordaç que el distingia de la resta d’autors coetanis.

Potser és per això que les elits culturals i acadèmiques més aviat van menystenir Pedrolo; era incòmode, autocrític, poc amant de les relacions socials i autodidacte, cosa que els acadèmics no li van perdonar mai. Però, en canvi, sí que li van fer justícia els lectors; Pedrolo va ser llegit en tots els gèneres que va conrear –que van ser molts– i en totes les obres que va publicar –més de cent vint– per milers de lectors que són, en definitiva, els qui l’han tornat a recordar cent anys després del seu naixement.

Aquesta setmana s’ha fet la cloenda de l’Any Pedrolo. Durant dotze mesos s’han fet actes senzills i entranyables en molts racons del país, en centres cívics, en biblioteques, en petites llibreries, molts d’ells impulsats per lectors anònims de les seves novel·les. Podem dir, doncs, que l’efemèride ha complert l’objectiu de fer conèixer una mica més el seu llegat literari. Ara caldria tot un altre any Pedrolo per recuperar i fer conèixer el seu llegat polític. Dubto que els lectors del Mecanoscrit del segon origen sàpiguen que Pedrolo parlava d’independentisme quan ningú no ho feia, i que va ser dels primers a definir un projecte de país en el qual la lluita social i la lluita nacional eren indestriables. El sobiranisme d’esquerres li és deutor, ara falta que també en sigui coneixedor i divulgador.