Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Defensa del model de caixes

Aprofito la inauguració dels actes amb motiu del 150è aniversari del naixement de Francesc Moragas, fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, per recordar i defensar les velles caixes d’estalvis desaparegudes, amb l’excepció de la mencionada, que s’amaga darrere d’una fundació i d’un banc que cotitza a borsa, amb la Fundació La Caixa com a principal accionista.

Una caixa d’estalvis és una entitat financera sense accionistes, o sigui amb el caràcter d’una fundació, que destina una part dels beneficis a obra social. Poden ser de propietat pública, com les alemanyes, que depenen dels länder territorials, o privades com eren les catalanoespanyoles, tot i que algunes tenien una participació d’una institució pública.

Les caixes es van ensorrar per diverses causes: (1a) La manca de professionalització dels consells d’administració i la mala gestió d’una bona part dels directors generals. (2a) La manca de control i de simpatia del Banc d’Espanya, una entitat que fa 40 anys que no destaca per la seva eficiència. (3a) Per una actitud no afectuosa de la Unió Europea, que havia vist l’ensorrada de les caixes italianes: caixes públiques-sí, caixes privades-no.

No obstant això, la història de les caixes catalanes és una història d’èxit, si oblidem els darrers anys. Van ser pioneres –amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis al capdavant– en diverses activitats socials i culturals que l’Estat no cobria: obra assistencial, immobiliària, hospitals generals i especialitzats; van donar un impuls al treball femení. Fins i tot diria que moltes d’elles es van integrar amb la població, de manera que el director de la caixa era com el metge, el notari, l’arquitecte, l’amic amb el qual es consultava què fer amb els estalvis o com contractar un crèdit hipotecari. Les caixes apropaven la gent a una entitat financera, cosa que no faran els bancs, més complicats i més llunyans.

Si la caixa estava ben portada, els diners guanyats es destinaven a reforçar els fons propis i la resta a obra social. L’obra social era “l’ànima” de les caixes, com diu el conegut eslògan de CaixaBank. L’Obra Social de La Caixa permetia atendre persones i necessitats no ben ateses per la Seguretat Social. No es tractava tan sols de finançar les retransmissions radiofòniques d’en Puyal, sinó de coses més serioses. Per exemple: els nostres tres fills van néixer a la clínica de Santa Madrona, quan la Seguretat Social era a les beceroles.

No calia ensorrar les caixes catalanes. Potser sí dues o tres. Les restants s’haurien mantingut si haguessin estat a Alcalá de Henares, Baeza o Santo Domingo de la Calzada. Si un dia Catalunya és independent –i confio que ho serà– seria bo comptar amb quatre caixes públiques a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, i tres o quatre caixes privades, constituïdes per un capital aportat per particulars que veiessin desgravades aquestes aportacions.

Aquest projecte seria un primer pas en la línia d’un sistema econòmic presidit per l’ètica més que pel capital, que proporcionés un coixí econòmic suficient a les classes populars i amb esperit social. Els bancs podrien fer una activitat financera complementària de les caixes: grans empreses, grans operacions, el moviment de la borsa, l’expansió internacional. És un projecte que no veuré, però que em faria il·lusió. El veig mentalment i em plau. Veig un sistema financer en el qual un director de banc torni a ser com el notari o l’advocat amic. Passi-ho bé, Sr. Moragas!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.