Política i esperança

En temps de crisi i desprestigi de la política pot sorprendre reivindicar-la tot vinculant-la a l’esperança. Això és el que s’ha fet aquest novembre a la Jornada que, com cada any, convoca Sant Jordi junt amb altres entitats que malden pel compromís social i polític dels cristians. L’esperança no és ingenuïtat ni tan sols optimisme. Allò valuós és no caure en la desesperança. La desesperança porta a la inanició o a l’escepticisme, quan no al cinisme, i aquesta actitud és letal per a la política. Per això l’esperança és ja un missatge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cristians fem aquesta reivindicació de la política i que treballem per superar el seu desprestigi. No en va el papa Francesc vincula l’esperança de futur amb la tasca de rehabilitar la política. Ja ho va fer al Brasil el 2013 i hi ha seguit insistint reiteradament.

Des de l’inici del seu pontificat Francesc ha afirmat de manera constant la importància que la política té en la vida de les persones i dels pobles. Ho fa tot demanant als cristians que s’hi impliquin com a missió que els és pròpia i reconeixent la política com una de les formes més altes de caritat. No és pas inèdita aquesta vinculació de la política amb l’amor als altres. És un dels principis ben consolidats del pensament social cristià. Un dels primers a proclamar-lo de manera contundent i pública va ser Pius XI, el desembre de 1927, en el seu discurs a la Federació Universitària Catòlica Italiana –FUCI–. Ho feia animant els joves a una presència política dels catòlics que els acabaria enfrontant a Mussolini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la societat, constitueix el camp de la més àmplia caritat.”

A casa nostra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nostra crítica. Cal canviar la manera de fer política, però de la política no en podem prescindir. L’antipolítica és l’ariet dels feixismes, de les dictadures i dels totalitarismes. No oblidem aquell cínic consell del general Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recordar-ho aquests dies en què podem observar amb preocupació amenaces per la llibertat i per la democràcia. Aquí i al conjunt d’Europa. El cristianisme és la religió secular per excel·lència. En delimitar clarament les esferes religiosa i temporal de la vida i afirmar-ne l’autonomia, ha contribuït a la configuració de societats obertes on el valor de la llibertat assoleix la major plenitud. Els cristians, en tant que ciutadans, som subjectes polítics i, animats per l’evangeli de Jesús, estem cridats a defensar aquests assoliments i a treballar per la justícia global. La llibertat, el respecte als drets humans i la democràcia no són conquestes irreversibles. L’esperança és també la lluita per preservar i estendre aquests valors.