Les necessitats de Sánchez

La intervenció de Pedro Sánchez ahir al Congrés, almenys en la primera part, va ser un reguitzell de tergiversacions de la realitat catalana, amenaces retòriques de mal gust i paral·lelismes històrics i territorials amb els Balcans o el Brexit que no aguantarien l’anàlisi d’un politòleg o historiador de primer de carrera. Però el president del govern espanyol es mou entre dues necessitats: d’una banda, la d’aplacar les pressions de sectors del PSOE que l’empenyen a endurir el to contra l’independentisme català per por que a les eleccions del maig puguin patir una desfeta amb el precedent dels comicis andalusos com a far. I de l’altra, la necessitat de mantenir-se en la presidència el màxim temps possible davant unes incertes eleccions generals celebrades abans d’hora. Un enrocament a La Moncloa per al qual necessita la majoria que li dona l’independentisme català enfront de la dura i acarnissada escomesa del PP i Cs. Dos objectius contradictoris en ells mateixos. Però la política és, també, l’art de gestionar les contradiccions. Per això intueixo que d’aquí al 21-D podem presenciar una desescalada de l’actual tensió verbal –i escrita– per part del govern espanyol. Sánchez va donar ahir una victòria a Vox assumint, encara que sigui només retòricament, la posició extrema de les dretes espanyoles. Amb un socialisme que ha experimentat forts retrocessos en la darrera dècada a Catalunya, el País Basc i Galícia, i ara també al seu principal feu d’Andalusia, i amb les dretes fortes a l’Espanya castellana a base d’anticatalanisme, els socialistes han de decidir si competeixen en el terreny de joc de l’extremisme unionista i franquista o intenten vehicular una solució democràtica, des de la perspectiva plurinacional, al conflicte entre Catalunya i l’Estat. Triar l’opció més còmoda a curt termini però menys valenta políticament pot desembocar en un carreró de repressió sense sortida però també pot posar fi al propi partit socialista. La decisió és de Sánchez.