Tribuna
Urgències
Estem passant un dels pitjors moments, fins ara, en el procés de construcció de la democràcia catalana. La incapacitat de compartir la diagnosi sobre allà on som, cap on hem d’anar i com hi hem d’anar, està deixant el terreny lliure perquè, en absència de direcció política i social, proliferin iniciatives que van des de les benintencionades però inútils per descoordinades, fins a les que prioritzen una determinada estratègia en conflicte amb la línia netament pacífica seguida fins ara pel moviment per l’autodeterminació i la independència i que esdevé contraproduent per a aquesta finalitat, perquè fa disminuir el suport entre els propis i facilita el relat a l’espanyolisme radical per blindar o per ampliar la seva base sociològica a Catalunya i a Espanya.
Tenim urgència per desmuntar mites que ens estan fent mal. El primer mite és pensar que només amb les apel·lacions al poble i a les mobilitzacions sense precisar quines ja ens en sortirem. El segon mite és basar la victòria en el simple eixamplament electoral del sobiranisme. Condició necessària però absolutament insuficient havent escoltat reiteradament, fins i tot a líders del PSOE, que les majories molt absolutes servirien com a màxim per fer retocs en el marc constitucional. El tercer mite també és electoralista, perquè posa totes les expectatives en unificar en una sigla l’oferta electoral o en l’emergència de nous líders molt saberuts que arrasaran a les urnes. Una altra versió de la mateixa fal·làcia. Quart. Creure que, el govern autonòmic, desobeint n’hi ha prou per guanyar l’Estat, sense reconèixer que si una lliçó va donar l’1-O era la feblesa en poder coercitiu –poder d’autodeterminació– de la Generalitat.
Cinquè, Creure que la policia catalana ha de ser lleial a la proposta política independentista, mentre s’és incapaç de depurar actuacions que no són neutrals, per exemple la impunitat de la violència franquista o les extralimitacions en l’exercici de les funcions d’ordre. Sisè. Abusar de les crides a la no-violència com un mantra quan encara es confonen el pacifisme o les accions paraviolentes amb la no-violència.
Setè. Els partits polítics i les organitzacions socials, alguns amb un retard esfereïdor, no han transformat les seves estructures organitzatives per adequar-les a un marc d’estat d’excepció. Les organitzacions no s’han remodelat per tal que allò que és rutinari, activitats culturals, simbòliques en el cas d’entitats o activitats electorals i institucionals per part dels partits polítics, no continuï absorbint quasi el 100% de recursos humans i pressupostaris d’aquests organismes.
Vuitè. El mite del momentum que va creant expectatives sobre noves dates màgiques sense haver-les preparat. Així anem cremant cartutxos cada vegada més en una degradació lamentable del que era la capacitat mobilitzadora dels set anys anteriors.
Novè. El mite de “farem coses que no s’entendran”. Doncs, malament, perquè si no ho entenem és que segurament no té explicació. La població és més assenyada del que alguns lideratges semblen considerar-la per activa o per passiva. Que es parli clar i us prometo que tots ho entendrem.
Desè. Pensar que sobreactuant cada lideratge arramblarà més suports. Potser sí, però a costa de disminuir les possibilitats d’èxit del conjunt. Se sap que en converses privades entre dirigents ja es comparteix en bona part la diagnosi: tenim un estat violent al qual ni la força del vot ni la insurrecció que pugui justificar encara més la seva violència, no faran doblegar. Que cal preparar-se per a un període més o menys llarg de desgast on hem de mirar de desgastar-nos poc nosaltres i molt els pilars de l’estat. Que aquest desgast només s’obtindrà amb l’estratègia no-violenta molt planificada, amb calendari, amb escalonament de les fases, amb rebuig frontal als paraviolents. Però això que es reconeix en privat, ara per ara, no es trasllada en públic per afany electoralista de partit i de protagonisme d’entitat.
Finalment, una reflexió que l’escocès Salmond va gosar fer en una entrevista recent. Els catalans estan massa centrats a debatre quina és des de les pròpies forces la millor estratègia, mentre que la prioritat hauria de ser estudiar molt a fons i compartir l’anàlisi sobre quines són les estratègies de l’Estat i els seus aliats. Coneixent bé l’enemic/adversari és com s’arribaran a definir correctament les estratègies pròpies. Aquí tenim les urgències.