‘El combat ecologista’

El desembre de 1978, ara fa 40 anys, en la Festa Literària de Santa Llúcia, celebrada a Badalona, el jurat del premi Xarxa d’Assaig va premiar el llibre El combat ecologista a Catalunya, que vam escriure Santiago Vilanova, Jaume Reixach i un servidor, i que l’any següent va publicar Edicions 62 per Sant Jordi. Devia ser el primer –després dels textos acadèmics de tall naturalista i ambientalista– que recollia, aplicat a Catalunya, l’esperit independent, crític i alternatiu que el moviment ecologista europeu i nord-americà plantejava al sistema econòmic occidental, a partir d’uns pensadors, filòsofs, economistes i humanistes (Denis de Rougemont, Ivan Illich, Schumacher, Commoner, etc.), que ja han quedat com a clàssics.

Els autors d’El combat –en aquells anys de transició política i després d’una llarga dècada anterior en què el creixement econòmic industrial a les àrees de gran consum es feia a costa de les perifèries agràries, que s’anaven despoblant, però on residien els nostres millors sistemes naturals– vam veure aviat que la consolidació democràtica, si havia de ser veritable, no podia continuar, al seu torn, el model social anterior (plenament franquista, però amb significatives adhesions d’institucions i personalitats catalanes) i que calia aixecar una resistència territorial per afrontar el desballestament, que ja s’anava produint, en les economies locals i comarcals (nuclears, transvasaments, grans embassaments i àrees químiques), tot en profit de les metròpolis ja saturades, mentre els territoris extrems es dessagnaven amb una lenta però implacable emigració interior.

Aquesta va ser la nostra contribució a un sistema democràtic que no ens pensàvem, llavors, que hauria caigut tan avall i que ha ocasionat, per reacció, la revolta irada del nostre poble, sobretot, és clar, del més conscient, que també ja veu que, en el litigi Catalunya-Estat central, ha de passar comptes –i també pel que fa a les conseqüències de l’estat ecològic català– a les responsabilitats que han tingut en aquest desballestament les nostres institucions de govern, els nostres dirigents polítics i sindicals, empreses i grups financers i, en un estadi més inferior però no menys important, diputacions i ajuntaments, responsables, també, de decisions de dubtosa qualitat democràtica i que, per la proximitat, han afectat directament la qualitat de vida de tanta gent.

A dreta i esquerra, aquí, ha sucat gairebé tothom i els que no ho hem fet, per coherència amb els nostres ideals, hem estat tractats d’empestats i de no voler contribuir al gran festí de la democràcia, de la qual s’han aprofitat pervertint-ne, de la manera més vergonyosa, els seus requisits més nobles. Per això, tanta i tanta gent –a l’altra banda dels molts que continuem lluitant– ja no creu en res ni en ningú dels que protagonitzen l’escena pública, però malauradament es comencen a creure els qui encara no tenen poder i que ja sabem on ens volen conduir. Mentrestant, la natura, i nosaltres amb ella, està agonitzant.