Exagerats

Pots començar de la manera següent: “Si jo fos escultor...” i utilitzar l’exageració i la ironia. Ho diu Enric Casasses per començar el nou assaig de l’Eloy Fernández Porta L’art de fer-ne un gra massa. Just aquest dissabte el poeta presentarà el seu darrer poemari, El nus la flor, a la llibreria La Calders de Barcelona amb recital inclòs. I l’assagista, la setmana vinent, el seu a la Fundació Tàpies acompanyat de l’Oriol Vilanova, l’artista que li fa de motor per a la seva història cultural de la saforologia. Vilanova va exposar a la Tàpies Diumenge, una mostra de 27.000 postals de tota mena i condició, un afany de col·leccionista esdevingut obra d’art. Potser en podríem dir, mal dit, una mena de síndrome de Diògenes amb les postals. En parla també de Diògenes Casasses, per bé que més obsedit per la veritat. Una veritat que només s’aventuren a dir els poetes. I Casasses, que ha fet una altra brillant història d’amor que es pot llegir també com una investigació del funcionament del cervell humà i de l’ànima, diu això tan bonic de “Com més m’estrenys, més m’eixamplo”. Una nova versió del T’hi sé, un missatge d’amor permanent, constant, immortal. Ho té això l’amor, o l’enamorament, que possiblement ens fa veure en l’altre allò que només l’enamorat veu, i exagerem virtuts i condicions, bellesa i intel·ligència de l’ésser estimat. I de l’exageració, de l’excés de la safor, com explica Fernández Porta que en diuen a terres de Ponent, vivim. De fet posats a fer-ne una teoria pujolsiana, no és que els catalans ho tindrem tot pagat quan anem pel món, sinó que qui si no nosaltres, els catalans, que a la recerca d’una llengua estàndard, hem arraconat en excés les variants del català, podria haver previst una victòria de Donald Trump? L’Eloy elabora teoria i repensa quin mal o com ha acabat conformant la cultura catalana, el centralisme barceloní, i no només, perquè ja deia Valentí Almirall que “l’exageració és el vici més funest que se’ns ha encomanat”.

Però aboquem-nos al vici de l’exageració! Mirem la vida amb aquestes ulleres saforològiques que ens augmentin l’autoestima, com quan vivim enamorats. I és que com canta Casasses: “Tot sol caus al caos, tu, ego,/prô jo, sense l’ego, plego.”