Opinió

Caiguda lliure

La revelació

“Sota els nostres sabatots de realitat, s’apaguen de cop els llums de Nadal

D’aquí a una setmana deixarà de creure. No serà de cop, però a aquesta edat –ja no un nen petit, encara no un nen gran– es comencen a fer preguntes que abans ni se’ls acudien. Que un tronc piqui el timbre de la porta i comparegui davant nostre amb un somriure pintat i una gorra de Pare Noel; que es faci un racó a la cuina i devori totes les galetes i mandarines que li anem posant a sota i que, passat un temps, a cops de cullerot, deslliuri regals ben empaquetats i d’amagat, just mentre ells eren confinats a l’habitació esperant (abans es resava, ara ben poc): tot aquest ritual forma part d’un cercle màgic que acceptaven sense discussió. Però aquesta mena de sortilegi en què col·laboràvem tots s’està acabant. D’una manera o altra en pressentim el final, fins i tot ells. Cada Nadal hi ha menys criatures abraonant-se damunt el vell cobrellit que amaga el tió i més adults que ens ho mirem de fora el cercle estant. Els nens que fa poc que han entrat en el secret encara fan una mica de comèdia per deferència amb els petits, o potser per acomiadar-se d’aquella part seva que conserva l’instint de seguir invocant prodigalitats sense raó protegits per un simulacre que no els avergonyeix. Tants senyals amb què ho podien haver descobert, i no van fer cas de cap, ni de les botigues plenes de gent carregada amb paquets, ni de la insistència nostra a excloure’ls sempre de l’instant prodigiós: el pet del tió, els Reis escalant pel balcó.

La tristesa pensativa en què s’abismen els infants en el moment de la revelació ha omplert de llàgrimes milers d’àlbums de records, però no sempre es para prou atenció al sentiment de culpa que embarga els grans, obligats generació rere generació a ser portadors del missatge devastador. Quan irrompem al seu país de fades amb els nostres sabatots de realitat, s’apaguen de cop els llums de l’arbre de Nadal, la molsa s’emmusteeix inopinadament, la purpurina de l’estrella de Betlem i les boletes de porexpan semblen més de fireta que mai. No en sabem més, no hi podem fer res. Som persones de carn i os, i no obrem miracles, per més que vulguem. El tronc que hem anat a buscar al bosc és per fer llenya i prou, els Reis formen part d’un conte bonic que expliquem abans d’anar a dormir, els regals costen diners i no sempre tenim els que fan falta per atendre segons quines peticions. No importa si heu estat bons. La justícia no hi té res a veure, amb tot això. Déu no existeix, ningú escolta els vostres precs. Estem sols al món, cap esperit seràfic vetlla per nosaltres, i un dia morirem. Tot això anticipem als nens quan comencen a fer-se grans. Però de moment no, avui encara hi creuen, i d’aquí a una setmana, potser ben bé fins a l’hora de les postres, estimadíssims, benaurats fills nostres, encara hi creuran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.