Francesc Cabana
Quadern d’economia
El sentit emprenedor
Fa pocs dies, per casualitat vaig trobar en un canal de televisió privat un programa en què uns andalusos parlaven sobre Catalunya. Valga’m Déu! Quines barbaritats que deien: que si els andalusos no podien parlar castellà, que els ofenien contínuament per la seva procedència, etc. No hi insisteixo, ja que tots sabem que no és veritat. El que és cert és que la renda dels catalans és superior a la seva i potser aquest és el motiu que estiguin tan enfadats. Eren andalusos els que atiaven la Guàrdia Civil i la Policía Nacional amb aquell “a por ellos”, que feia mal de veritat.
Voldria comentar dos punts que poden explicar la diferència de renda entre Catalunya i Andalusia. D’entrada cal dir que, com és natural, els andalusos són tan intel·ligents com els catalans i que probablement hi ha tants rucs a Catalunya com a Andalusia. Què ens diferencia? Dues coses, producte de la història: l’estructura social i l’esperit emprenedor.
És molt possible que hi hagi molta gent que ignori que el dret romà, el que utilitzaven els romans del Colosseu, de Juli Cèsar i dels emperadors romans, encara és vigent a Catalunya, tot i que amb caràcter supletori. L’aplicació d’aquest dret romà permeté una renda mitjana a la pagesia, així com als oficis urbans, de manera que formaren una classe arreglada. Després, a la Catalunya del segle XVII hi hagué una revolució social que crearà una classe mitjana, que es actualment majoritària. A Andalusia no hi hagué ni aplicacions del dret romà, ni revolució social, de manera que només hi ha classe mitjana a les ciutats, mentre que al camp trobes els grans propietaris i els jornalers, que treballen per als primers, en una situació que recorda vells temps. Fa unes setmanes em referia a Abengoa, empresa tecnològica andalusa, que en un primer moment feia pensar en un canvi positiu. Però va fer concurs de creditors fa pocs mesos –l’antiga suspensió de pagaments–, ocasió aprofitada pel nostre compatriota Josep Borrell, conseller de l’empresa, per vendre a bon preu unes accions de la seva exdona, dos dies abans del daltabaix.
La revolució social, les classes mitjanes i el relatiu pes de les grans fortunes han creat un esperit emprenedor a Catalunya. En lloc de fer cua per cobrar el subsidi europeu, els andalusos arribats de nou s’adonen que es poden guanyar diners, aprofitant el seu talent. Per experiència, podem comprovar que els andalusos de Catalunya capten abans l’esperit emprenedor que no pas la llengua. És fàcil trobar andalusos immigrats, que tenen un bons ingressos, i que parlen castellà a casa seva.
Recordo que quan Espanya discutia l’entrada en el Mercat Comú Europeu, en els anys de la transició, un dels punts que preocupaven alguns dels estats europeus era la competència que trobarien en els productes agrícoles que proporcionaria una Andalusia desenvolupada. Tenen aigua més que suficient i mà d’obra suficient per convertir-la en el graner d’Europa, però els señoritos ja viuen prou bé i la resta no tenen esperit emprenedor. Sense aquest esperit, les terres fruiteres de Lleida serien com els Monegros, en espera dels ajuts de l’Estat o d’Europa que reben els andalusos.
A Escòcia, les posicions són inverses, els anglesos són els catalans i els escocesos, els andalusos. M’agradaria saber si la gent d’Edimburg, Glasgow i de les Highlands –Terres Altes– parlen tan malament dels anglesos com els andalusos de la televisió de nosaltres.